Aquesta és una setmana molt delicada per al PSC, tremenda. La sentència dels magistrats del PSOE contra l’Estatut és el final polític del president José Montilla, i han començat els moviments. La decisió del Constitucional està fent embarrancar el projecte que va edificar el PSC sobre la fusió dels diversos partits socialistes de Catalunya l’any 1978. S’haurà de refundar i això comportarà debat. És el partit que ha quedat més descol.locat per la sentència del TC, que ha situat l’eix nacional, i a més tenyit de sobiranisme, com el pilar de la política catalana. La gran manifestació del “Som una nació, nosaltres decidim” només n’és un exponent. N’hi haurà més.
L’atac, l’obús, el míssil contra l’autogovern que ha estat la sentència, que fins i tot qüestiona l’Estatut del 1979 en matèries com la immersió escolar, està fent una clenxa al mig del PSC. Està convertint les dues ànimes nacionals del partit en dues prioritats contraposades, incompatibles. Ja ho estan veient. Ferran Mascarell parla de la independència com a projecte de futur i el conseller Ernest Maragall li dóna suport. El sector catalanista pressiona Montilla perquè apreti a Madrid. I això succeeix en una formació política catalana que participa al govern espanyol. I amb la dirigent més votada en unes generals, com és Carme Chacón, que no dubta a aplaudir la sentència agressora. Ja es poden imaginar que quan una formació política arriba a estirar tant el xiclet i amb la necessitat com ara de prendre decisions fortes en l’escenari públic, entra en un estat delicadíssim, per dir-ho suaument.
Montilla, que sap el que li ve al PSC, va intentar per això aquella sortida ridícula de la bandera catalana per intentar amagar el lema d’Omnium Cultural. Intentava fer equilibris, compaginar la seva obligada presència a la manifestació sense fer creixer la topada entre els dos projectes que la sentència deixa despullats en el socialisme. Però va pecar d’optimista, no se’n va sortir perquè l’onada sobiranista va ser massa gran. La manifestació ni tan sols va tenir capçalera. Va tallar la corda de l’equilibrista.
Després de la marxa del 10-J, el primer secretari del PSC ja ha vist que ha de triar. Per tenir mínimes possibilitats de seguir com a president, hauria de plantar-se amb els altres partits catalans al Congrés i votar una resolució dura contra la sentència que precisament els socialistes espanyols beneeixen. Però Montilla dubta perquè la ruptura de la disciplina amb el PSOE portaria a una crisi amb el partit espanyol de conseqüències desconegudes.
Ja veuran com la balança de la decisió del president es decantarà cap a no tensar la corda amb el PSOE, amb el preu que no hi podrà haver una posició unitària catalana al Congrés dels diputats. Primarà el partit. A fi de comptes els vots a les generals els tenen Chacón i José Luis Rodríguez Zapatero, i el sector catalanista del PSC té un pes descriptible. Ja s’apunta el perfil regional cap on es pot redefinir el PSC després de les eleccions catalanes. Montilla es conformarà entrevistant-se la setmana vinent amb el president espanyol i líder del PSOE. Però no hi ha entrevista que pugui fer desaparèixer l’impacte d’un obús.
