La senyora Dalloway

Una de les plomes més conegudes i sòlides de la literatura anglesa del segle XX és Virginia Woolf. Ja poc després de publicar-se, en anglès, «La senyora Dalloway», Cèsar August Jordana va traduir aquesta novel·la al català el 1930, just després que fos publicada en alemany i francès. En aquesta obra, la senyora Dalloway, que ronda la cinquantena d’anys i és una ciutadana benestant, viu una època dura i dolça per Anglaterra, que es troba en una postguerra mundial que ha guanyat amb un cost de vides humanes gens menyspreable. En aquest primer gran conflicte armat de segle, de fet, la guerra va fer un salt qualitatiu prou important perquè hi hagués els primers afectats psicològicament. De fet, altres obres com «El retorn del soldat», de Rebecca West (trad. de Francesc Parcerisas, Viena, 2012), ja apuntaven aquesta direcció. Woolf ho fa en una altra dimensió i, és clar, categoria.

Woolf també és coneguda per altres obres, com «Orlando», o alguns dels seus llibres de narrativa breu. Però si alguna cosa caracteritza la seva obra literària és la innovació en tècniques narratives i, sobretot, posar-les en pràctica d’una manera clara, concreta i molt efectiva. És una narrativa que posa el lector en contra de les cordes, li ofereix un ritme narratiu genial, amb un ús de la puntuació totalment al límit i, no cal dir-ho, un exercici lingüístic en tota regla. Però qui llegeixi aquest llibre ho farà indirectament, perquè el text ha passat per mans de Dolors Udina. Cal dir que Udina ens ofereix un text que presumptament —ho dic perquè no l’he acarat amb l’original, tot i que me’n refio completament— manté el ritme i puntuació de l’original. Amb «Orlando» ja s’hi pot veure que l’estil de Woolf és peculiar, i per algun lector o lectora potser no és del tot dinàmic. A parer meu, aquest exercici d’estils, de veus, de canvis entre monòlegs interiors, focalitzacions i narradors en tercera persona suposen un autèntic entrenament de cara al lector i a l’escriptor; el resultat de tot plegat és una novel•la que diu molt i d’una manera totalment polièdrica. Com se sol dir en termes de modernitat i postmodernitat, la realitat no és unívoca, sinó que es compon de diversos punts de vista, enfocaments complementaris i contradiccions.