La segona capital d’Espanya

"Una maragallada sense Maragall: ja que portar el Senat a Barcelona és impossible, per què no portem Catalunya al Senat?"

Des del 1978 hi ha una pregunta incòmoda, que no acaba de trobar resposta dintre de la democràcia espanyola. Sí, sí, està molt bé això del Senat i de la representació territorial i totes aquestes coses que sonen tan prometedores, però ben bé, per a què serveix el Senat? Més de quaranta anys després, és encara un dels grans misteris sense explicació.

 

El 2017 vam veure que el Senat podia servir de vàlvula de seguretat, en situacions extremes, i aprovar aquella animalada, perfectament prescindible, del 155. Serveix també per fer la guitza al govern de torn i al Congrés dels Diputats: una trista eina partidista, revestida de falsa dignitat institucional. No menystinguem tampoc la seva funció com a cementiri d’elefants, qui pogués ser un «proboscidi senatorial»... Bàsicament, serveix per ser senador/a, cosa que s’ha de reconèixer que vesteix molt i no demana molta feina. Poc més. Si demà es tanca, no el trobarà a faltar ningú, excepte els seus beneficiaris.

 

És el lloc ideal per posar-hi un català de tota confiança, un Miquel Iceta, un Santi Vila, i no ho dic en absolut per menystenir-los, sinó per descriure’ls, perquè és absolutament cert que -agradi més o menys- representen una part de l’ànima de la Catalunya del segle XXI.

 

Sánchez, una vegada més, fa de flautista d’Hamelín, un paper que s’ha de reconèixer que broda. La música sempre sona bé, la lletra sempre queda curta.

 

Pedro Sánchez ha fet una maragallada, en un temps en el qual molta gent té la temptació d’imitar la marca original, però acuradament desactivada. Ja que portar el Senat a Barcelona seria una bestiesa, per què no portem Catalunya al Senat? Dit i fet: Iceta és l’home adequat en el moment adequat. Sánchez és un bon estrateg i és valent, com tots els que han estat morts. Té bona gent al seu costat i és murri. No té grans principis, és cert, però si hem d’escollir entre ell i els patriotes passats de voltes...

 

Per això ha agafat la flauta i ha començat a tocar la melodia d’una nova versió, light, no gens perillosa, de la vella cançó, encisera, dolça, seductora, de l’Espanya amb dues capitals. O tres o cinc, no ve d’una, perquè no ho veurem mai.

 

Pasqual Maragall volia portar un trosset de la capitalitat de Madrid a Barcelona, com un injert, a veure si brotava una Espanya federal, com un miracle. Una mena de transsubstanciació, misteriosa: una solució tan divina com impossible. Si ni tan sols va aconseguir Zapatero trasplantar un organisme estatal menor...

 

Ja que és metafísicament impossible traslladar una minúscula part del poder de Madrid a Barcelona, i mira que hi hauria coses interessants a trasplantar, per què no portem Barcelona a Madrid i toquem aquella música de l’Espanya amb dues capitals? Ja que Madrid no es rendirà a Barcelona, per què no emboliquem una vegada més la troca i busquem una Barcelona que caigui als peus de Madrid a canvi d’una propina?

 

 

Pura improvisació, pur màrqueting polític, pura façana. Però bonica, reconeguem-ho. Oh, si fos possible... El problema és que no és possible i menys encara si això ha de modificar, ni que només sigui simbòlicament, l’esquema de poder de l’Espanya total.

 

La jugada és brillant, per inesperada i per prometedora. És d’aquelles basades en el principi: «I si fos que...». Bé, sí, i si fos que..., sí, seria bonic, però com diuen per allà, «va a ser que no».

 

Iceta és més del narcisisme (Serra) de la Moncloa i del felipisme (González) que del pasqualisme (maragallià), supervivent del baixllobregatisme de Montilla i els seus, admirable per les seves moltes capacitats, i no és conya, un parlamentari formidable, tot el que es vulgui... però no té un projecte de Catalunya al cap que no sigui una assimilació amable, una rendició dignament camuflada i un repartiment de papers més o menys estètic.

 

I passem pàgina, i busquem sortides creatives per als presos polítics (ui, polítics, no, eh?), i a veure si deixem fora de joc els exiliats, i millor si tothom es calma, i mirem de fer un Estatut creatiu, i aviam com recuperem una mica de plurinacionalitat, sense passar-se, i si trobem socis catalans, discretament, per fer un viratge, millor que millor... Qui dia passa, Senat empeny. I Espanya guanya cinquanta anys. Aquesta és, sempre, fins que no caiguem més de peus a la mateixa galleda, la jugada de fons.  

 

Comentaris