La Santa Constitució

"Que s'aparti el tren de la voluntat popular, perquè el que està clar és que la Constitució no s'apartarà ni un mil•límetre per tal d'evitar el xoc"

Els esments que es fan en la política espanyola –i espanyolista- a la Constitució vigent no pertanyen estrictament al llenguatge polític ni al jurídic. Pertanyen més aviat al llenguatge religiós, i més sovint a la branca de la metafísica. La Constitució no hi apareix com l'expressió jurídica d'un pacte polític que es produeix en una determinada circumstància històrica, sinó com l'expressió d'una veritat revelada, de caràcter immutable i axiomàtic, que no es discuteix, i sobre la que es fonamenta tot un ordenament jurídic. Per això la interpretació del text constitucional –en mans d'un tribunal de naturalesa inequívocament política- s'assembla més a un debat parlamentari però sobretot a una discussió teològica, com passa en totes les religions quan interpreten els seus textos sagrats, que no pas a una discussió tècnica entre juristes.

Potser per això, en la sentència del Constitucional hi apareix emfàticament una frase de naturalesa tan evidentment religiosa, metafísica, i tan poc jurídica com "la indisoluble unidad de la nación espanyola". La frase només pot ser vista com l'expressió d'un dogma, gravat per mà divina sobre les taules del Sinaí, que exigeix la fe dels creients, no pas com l'expressió d'un pacte polític, que per la seva pròpia naturalesa no és mai indissoluble. Un matrimoni religiós, entès com un sagrament, interpretat a través d'un catecisme, pot durar indissolublement fins que la mort els separi. Ua matrimoni civil, contractual, pactat, s'ha de poder revisar a instàncies de qualsevol dels qui pactaven. En el matrimoni religiós pot no haver-hi possibilitat de divorci, perquè es fonamenta en un dogma. En tot matrimoni civil ha d'existir la possibilitat del divorci, perquè es fonamenta en un contracte. La Constitució espanyola és més un catecisme de veritats (o de mentides) revelades que no pas un contracte social.

Quan jo era petit, venien a les botigues de souvenirs una rajola suposadament humorística on es veia un pagès vestit a l'aragonesa damunt d'un burro, avançant per les vies del tren, mentre s'hi acostava una locomotora a tota velocitat. El pagès, encarnació de la mítica nobleza baturra, que tindria en la tossuderia la màxima virtut, li deia al tren amb posat murri: chifla, chifla, que como no te apartes tu... El presumpte acudit hauria servit a qualsevol país d'Europa per resumir l'actitud del Constitucional –i dels adeptes al fervor constitucional- en relació a l'estatut: el pagès tossut que no s'aparta de la via encara que això signifiqui el xoc amb un tren imparable i inapartable, la voluntat popular lliurement expressada, que és la força més decisiva en democràcia. Però a Espanya, el pagès murri té raó. Que s'aparti el tren de la voluntat popular, perquè el que està clar és que la Constitució no s'apartarà ni un mil•límetre per tal d'evitar el xoc. S'apartaria si s'entengués que va ser un pacte de conjuntura, revisable per totes les parts quan la conjuntura canvia. No s'apartarà si es pensa que el text Constitucional va ser gravat damunt de roca viva per la mà de Déu, com les taules de la llei. Bé, no tot el text constitucional, necessàriament. Només aquell tros que parla de la "indisoluble unidad de la nación española".

 
 

Comentaris