Iñaki Gabilondo deu ser dels pocs periodistes espanyols que observen l’evolució del procés sobiranista català amb una mica d’intel·ligència. Des de la finestra del seu videoblog ha anat advertint tothom que ha volgut escoltar-lo que la política catalana estava canviant a tot drap. Ahir dimarts, per exemple, va dir que “la independència de Catalunya és molt difícil; la independència és lluny, però la ruptura és a prop”. Si, com diu ell, l’actitud de la CUP “dramatitza el procés, el porta a l’extrem, el radicalitza i el fa més inviable”, també és cert que aquesta dramatització “no desvia els plans i objectius independentistes”. Al contrari. I és que per a Gabilondo, l’acord entre la CUP i Junts pel Sí, que no dubta que arribarà, provocarà que “el camí cap a la independència quedi confirmat i consagrat”.
Ahir, al passeig Lluís Companys hi havia Antonio Baños, de la CUP, per donar suport a la consellera Rigau. Els congregats li reclamaven unitat a crits i ell els va respondre amb un missatge de calma típicament “cupaire”: “Tranquils, tots som independentistes, això és cosa de tots”. Si és cosa de tots, se suposa que és una extravagància pretendre excloure l’actual president de la Generalitat per dèries ideològiques. La coherència val per a tothom. I en primer lloc per a la coalició guanyadora, que es va presentar a les eleccions amb uns acords que una minoria, per molt coherent que vulgui dir-se, no pot intentar violentar. Si la independència és cosa de tots, potser que ens comencen a suportar els uns als altres, com han sabut fer ERC, CDC, MES, Avancem, DC i un munt d’independents. L’important és el camí irreversible, com assenyala Gabilondo, i aquest camí només es podrà transitar amb èxit amb el concurs de qui representa la majoria, sobretot si, a més, la minoria no es vol comprometre en la governabilitat del país. Qui no s’arrisca no pisca, oi?
Encara hi ha més gent que no ha sabut llegir bé què va passar el 27-S. Miquel Iceta, per exemple, que va voler marcar distàncies amb els imputats del 9-N en mostrar-se “contrari a les manifestacions convocades davant del jutjat [perquè] en un Estat de dret cal deixar que els poders facin el seu treball”, com si el PSC i el PSOE no haguessin convocat mai unes ignominioses manifestacions a favor dels condemnats per la justícia espanyola bé per corrupció, Josep M. Sala, o bé per terrorisme d’Estat, José Barrionuevo i Rafael Vera. Els socialistes van salvar els mobles el 27-S, però continuen sense veure quina és la tendència dominant. Raonen com si a les darreres eleccions no hagués passat res per por a molestar el PSOE. És el que han fet durant 30 anys fins esdevenir un petit partit, arraconat a una cantonada.
Les fotografies d’ahir davant el Palau de Justícia demostren, en canvi, que hi ha qui sí que ha entès alguna cosa. Ada Colau, per exemple, qui, de cop, ha rectificat el distanciament que va exhibir l’Onze de Setembre respecte de la gran manifestació popular i ara es posa del cantó de Mas i de les conselleres imputades. Llums llargues després d’una època de tacticisme, que és el que va matar Lluís Rabell. Rabell també va acudir a la concentració d’ahir malgrat que durant la campanya electoral es va afartar de comparar Mas amb Rajoy i va explotar fins a l’absurd l’odi “podemita” contra Mas. També hi eren els secretaris generals de CCOO i UGT, que últimament no es deixen veure gaire enlloc, en un exercici de nedar i guardar la roba propi del sindicalisme actual, menys compromès que mai. En fi, que l’esquerra “alternativa” comença a veure on és l’alternativa.
El que Iñaki Gabilondo divisa -i segurament tem— és que el procés sobiranista és irreversible malgrat l’actitud de menyspreu espanyol i el pit espanyolista que exhibeixen tots els líders unionistes davant la nova convocatòria electoral. ¿S’han adonat que el govern espanyol ha canviat de ministre per enfrontar-se al sobiranisme? Ara ja no és el Ministre d’Afers Exteriors, derrotat en tota regla per Oriol Junqueras en un debat televisiu suïcida per la part espanyola, sinó que és el Ministre de Justícia, seguint la lògica judicialitzadora que es defensa des de C’s. ¿Es van adonar que C’s ja no va assistir a la manifestació espanyolista del 12-O a Barcelona? El seu anticatalanisme és de la mateixa naturalesa que el “blaverisme”, una mera excusa per arribar a un altre lloc. C’s és una partit buit ideològicament, el lerrouxisme del qual és el mitjà per assegurar que els de sempre puguin continuar remenant les cireres. Els del Pont Aeri saben, però, que a C’s els manquen les àmplies bases pojulistes i per això dubten.
A Catalunya es poden viure realitats paral·leles, com es va constatar ahir mateix, perquè la majoria de la classe política i un bon gruix de gent era davant del TSJC per donar suport a la consellera Irene Rigau, mentre que el president Mas estava obligat a assistir a la inauguració a Barcelona del XVI Fòrum Iberoamericà amb el rei Felip VI i de la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna —cada dia més virreina—, l’expresident Felipe González, el president de La Caixa, Isidre Fainé, i el d’Abertis, Salvador Alemany, entre altres. Aquesta realitat paral·lela, oficialista espanyola, autonomista, és lluny, molt lluny, del que passava una mica més enllà, on els ciutadans s’alçaven per reclamar justícia i independència. La desvinculació d’una gran majoria de catalans del que representen els que estaven reunits a l’Hotel Majèstic —que on se celebrava aquest Fòrum— hauria de preocupar-los, com els recomana en veu alta Gabilondo, perquè com ja ha quedat clar, C’s no els servirà per aturar l’avenç sobiranista.
En els anys de la transició es va parlar molt de si allò era una reforma o una ruptura pactades. És evident que va ser una cosa i l’altra, segons com ens ho mirem. I d’aquí l’exaltació del consens que inunda les tertúlies on hi ha dos o tres partidaris de la tercera via, que ara per ara són els grans derrotats del 27-S. L’únic punt d’intersecció entre el món fictici espanyol i la realitat catalana al carrer és, precisament, el president Mas, que s’ha convertit en la ròtula de la “revolució dels somriures”. És per això que la justícia espanyola, empesa pel govern de Mariano Rajoy, vol inhabilitar-lo. Encara creuen que mort el gos, morta la ràbia. La ruptura és aquí, com la independència, i evolucionarà d’una manera o d’una altra segons com actuïn els poders públics amb Mas. Dependrà d’això que l’ambient es caldegi més o menys. Però, sigui com sigui, la ruptura ja és un fet.
Em va fer gràcia veure Miquel Roca i Junyent colze a colze amb Irene Rigau, encara que ho fes per motius professionals, ja n’és el seu advocat. I si em va fer gràcia és perquè Roca ha estat sempre un dels millors prestidigitadors de Catalunya i és condiment de moltes salses i, també, perquè és l’emblema d’un món que s’esllangueix però que encara cueja. Abans de les eleccions, Roca es va deixar “utilitzar” per UDC i en breu haurà d’acompanyar al jutjat la Infanta Cristina i sortirà a les fotografies amb el mateix posat elegant i circumspecte que tenia ahir al costat de Rigau en sortir del TSJC. La qüestió és, però, que la consellera —con també la vicepresidenta Ortega i el president Mas— és convocada als jutjats com a imputada per donar veu a la democràcia mentre que la infanta hi acudirà per un delicte econòmic, colofó d’una manera de fer imperdonable. Les dues imatges —idèntiques— seran la gran metàfora del debat actual entre la nova i la vella política que té com a testimonis aquells que diuen anar pel camí del mig. El joc de mans que tan bé ha sabut fer Roca s’està acabant perquè, finalment, calia que algú, un algú que fos tan moderat com ell, encarés la ruptura que no va poder fer la generació de la transició. I en això estem.
