La ruptura del PSC i l'home dels nassos

"És divertit pensar què faran els Hereu de torn que no han fet altra cosa a la vida que anar canviant d'amo dins del partit"

"Aquest país necessita una nova divisió territorial per superar la divisió provincial, i aquest és un projecte del PSC de tota la vida"
José Zaragoza, secretari d'Organització i Finances del PSC

Si s'arriba a un procés madur d'emancipació nacional de Catalunya, abans veurem la ruptura de l'actual PSC en dos organitzacions completament diferents. És de les poques coses que es poden preveure amb certa consistència. D'una banda, hi haurà els socialisme catalanista, que es retrobarà amb l'esperit oblidat de Josep Pallach i actuarà en conseqüència; de l'altra, hi haurà el socialisme espanyolista que, amb els dos ulls posats als ministeris de Madrid, es dedicarà a intentar frenar les ànsies de llibertat. El lector pot, si li plau, jugar a posar les figures del pessebre en cadascun dels partits que vindran.

Per exemple, jo vull pensar que Antoni Castells serà dels qui pujaran feliços al carro d'un temps nou. D'altres, com l'actual alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, maldaran per apedaçar el vell ordre tant com puguin, fent servir – igual com ara governen – la pastanaga i el bastó amb destre domini. Tinc dubtes sobre un personatge tant esmunyedís com Joaquim Nadal, les giragonses del qual poden dependre de com s'escaigui la lluna. I és divertit pensar què faran els novells i avorrits gestors de la cosa, els Hereu de torn, la grisor municipal pura que – com el meu benvolgut alcalde de Vilanova i la Geltrú – no han fet altra cosa a la vida que anar canviant d'amo dins del partit, tot sempre per una bona causa: arrapar-se als càrrecs amb vocació d'eternitat sideral.

Avui per avui, però, el PSC és un, gran i subordinat al PSOE. La seva omnipresència ha deixat de ser purament fatigant per adquirir la qualitat inercial dels fenòmens naturals: sota les pedres apareix un socialista o el cunyat/cunyada d'un socialista, col•locat o col•locada habitualment per controlar allò que fan els socis d'ICV i ERC. Sempre, als ajuntaments, consells comarcals, diputacions i conselleries del Govern, els socialistes hi tenen dues menes de soldats: els militars de primer rengle, encarregats de fer i desfer allò que veu la gent, i els paramilitars o escamots de segon rengle, la missió dels quals és evitar que els poscomunistes i els republicans volin massa alt i acabin creient-se que, de debò, ells també decideixen coses importants. Amb tot, sempre arriba el dia en què, finalment, els que fan de comparsa s'adonen del seu lloc en la comèdia i, aleshores, tot resulta menys complicat d'aplicar. Filla meva - deien les mares victorianes a les núvies temoroses - tanca els ulls i pensa en Anglaterra.

La gran por, em confessa un socialista melancòlic i atipat de posar i treure correligionaris d'empreses públiques i privades, és perdre la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de la capital catalana i alguns consistoris metropolitans, no pas quedar fora del Govern de la Generalitat. On rau, nens i nenes, la força dels grans homes que viuen, canten i treballen al bonic carrer de Nicaragua? Bingo! El PSC pot perdre la presidència de Catalunya sense problemes però, en canvi, no es pot permetre – de cap de les maneres - deixar de controlar els grans ajuntaments i la Diputació perquè, aleshores, s'esdevindria una tragèdia de dimensions colossals: adéu a la moma de tants i tantes, adéu a la substància que greixa les campanyes electorals, adéu a les parròquies dòcils i silents, adéu al pàrquing de càrrecs i col•laboradors, adéu a les empreses dels amics, adéu a les concessions dels coneguts i saludats, adéu a les xarxes de solidaritat ben entesa, adéu a un univers que, des de l'any 1979, no ha fet altra cosa que créixer i augmentar fabulosament, sempre a compte dels nostres impostos, sempre ampliant una maquinària basada en una lògica tant simple com inalterable: tot allò que pugui dependre de nosaltres, que no depengui de ningú més. Vet aquí el fonament ontològic de tota lleialtat. Vet aquí el misteri que, de Sala a Montilla, passant per Serra, ha fet immensament gran el negoci.

Parlem del PRI mexicà amb accent europeu o d'un sistema feudal retocat pels dissenyadors amb més encàrrecs públics? Una mica de tot, sens dubte. Avui, 31 de desembre, l'home dels nassos es passeja pels carrers i explica la bona nova a qui el vulgui escoltar: "Nosaltres oferim als ciutadans un govern en solitari del PSC". Caram! Enrere queden l'olivera italianitzant, les esquerres plurals, la conferència de dones i homes d'esquerra, el tripartit gloriós, i les enteses de progrés. Fora màscares! Ara és l'hora, socialistes! El futur es pretén més monocorde, si és que tal cosa és possible. Serà un monòleg de magnitud tant grandiosa que els cels s'obriran, els animals enfolliran i la gent caurà de genollons enmig de plors i espasmes de joia. Serem tocats per la gràcia i una claredat mai vista donarà pau perenne als nostres cors.

Mentre, però, el conseller Ausàs va pintant amb dacs un mapa infantil de les vegueries i els vells moderns de Barcelona trempen (sense recórrer per un dia a la viagra) tot pensant en l'apassionant i anhelat referèndum sobre la Diagonal.

 
 

Comentaris