La roda nacional

"¿Què ens portarà el 2015?"

Tot allò relacionat amb ‘el procés' corre el risc de tornar-se una enorme roda de molí, que va girant sempre idèntica a ella mateixa, moguda per les aigües d'un sobiranisme que depèn de quatre declaracions, de dues intuïcions dels analistes i de mitja dotzena de piulades a Twitter. No cada setmana es pot moure una peça de l'enorme engranatge d'aquest procés cap a un hipotètic estat propi, però quan no passa res hi ha molta gent que sembla que es posa nerviosa. 
 
Fa tot just un any, escrivíem en aquest mateix butlletí que el president Mas havia fet un discurs on apostava per fer una consulta democràtica, juguesca davant de la qual es van encendre totes les alarmes de la intransigència espanyola. Ha passat un any, la consulta s'ha fet de la manera que sabem, i fet i fet estem allà on estàvem, amb diferències de fons, però, que són essencials. 
 
Tot allò que vam apuntar s'ha complert; la legalitat espanyola s'ha activat contra el sobiranisme català una vegada aquest ha tingut prou astúcia per a tirar endavant el seu esperit d'afirmació a través d'un procés participatiu que ha estat tot un èxit (fins i tot per aquells que no hi confiaven gens i esperaven fer-ne una prova de foc contra el Govern…). Ara el President i dos membres del seu equip estan imputats per haver permès el joc humil de les urnes, escomesa —al límit de la llei— davant de la qual molta gent ha començat a autoinculpar-se de gust, tot per a sumar suports a la decisió i per seguir donant embranzida a la cosa.
 
Hem passat un any fent malabarismes amb la consulta —que sí, que no, que així, que aixà…—, i tot per aclarir que el sobiranisme és l'única força amb prou gruix per a determinar el projecte col·lectiu d'una manera decisiva. Des del sobiranisme s'estiren les lleis fins al límit per a elevar el país; des d'Espanya fan el mateix, tot per a salvar la gallina dels ous d'or d'aquesta Catalunya autonòmica. 
 
Durant aquest temps, només s'han descongestionat algunes coses accessòries en clau nacional —tot i un 11-S molt fotogènic…—, mentre que en clau espanyola la irrupció de Podemos ha vingut a desbaratar certes expectatives de calma. S'han mort algunes figures espanyoles mítiques: Suárez; i el rei Joan Carles s'ha jubilat, com Rubalcaba. Han posat un nou rei, del qual només sabem que segurament la dona el fa dormir al sofà, i que té un pèssim escriptor de discursos (la seva dona). 
 
Jordi Pujol ha desbaratat el seu mite de mala manera. El PSOE ha posat a Pedro Sánchez al capdavant, un senyor que sembla l'homenet de la loció Floid, mentolado suave: americana estreteta de figurí de Tío Pepe i discursets sense solta ni volta, a l'ombra d'aquella mamà andalusa —Díaz— que voldria fer del socialisme espanyol el que ha estat sempre: una gestió de festes de poble en vigília de festiu. Federalisme farcit de Berlanga, és a dir, res de res, senyora. I el PSC fent la comparsa.  
 
¿Què ens portarà el 2015? Ningú no ho sap. Podemos que s'embarca també cap a Itaca, és a dir, a la deriva grega de Syriza, fent dependre del que passi amb la seva germana sàfica la possibilitat de fer creïble una alternativa a Espanya contra els designis alemanys. I el PP que es va podrint tot solet, amb els seus corruptes i els seus números que no acaben de desvetllar res de massa versemblant en clau econòmica. I el socialisme espanyol que parla amb massa timidesa de totes les coses d'aquest món —mentre els altres criden afònics les seves consignes de la por o de l'esperança.   
 
Ara mateix, però, la cosa catalana tampoc no està molt millor ni més clara… Després de les festes, arriba el temps de fer plans i de posar-se deures seriosos. 
 
La cosa passa per Mas i Junqueras, per les raons d'ambdós, per l'estratègia de partit o de país, sense saber ben bé qui dels dos pensa en cadascuna d'aquestes dues coses… Segur que Junqueras pensa que Mas pensa en el seu partit quan parla del país; i el mateix pensa Mas quan l'altre proposa la seva alternativa. Desconfiança, doncs, en un moment en què tothom hauria d'anar amb el cor a la mà. De la unió dels dos grans partits en depèn la unió del carrer, que ja sembla dividir-se amb l'excusa de la divisió —o de la unitat electoral— en les dites plebiscitàries. Tampoc no em convenç gens això de posar ultimàtums. ERC fa política de papers retallats. Igual que la consulta ‘alternativa' li va esclatar a la cara quan esperava rebentar el President, pot tornar a passar-li el mateix amb aquestes plebiscitàries.  
 
Però això acabarà bé per un motiu simple: el sobiranisme ara mateix s'apunta a un bombardeig. El sobiranisme s'esmuny per totes les escletxes que la política deixi obertes; és com un gas o com un fred de gener. Se li ofereixi el que se li ofereixi, serà benvingut i interpretat en clau d'elevació nacional òptima o simplement possibilista. La millor manera de preveure el futur és ser-ne l'artífex. 
 
Tanmateix, ara mateix m'inclinaria per la màxima ‘el client sempre té la raó', i li donaria al públic el que bonament demana. Aquest suposo que és el meu desig d'any nou. Salut i fins divendres vinent.     
 

 
 

Comentaris