Deixant de banda dignes i solitaris precursors, el catalanisme actual continua cristal•litzat en diverses expressions culturals, socials i polítiques. Totes elles, però, comparteixen una idea comuna, recent, i amb una força abassegadora: l’esgotament del model autonòmic com a mecanisme efectiu per la veritable acomodació de la realitat nacional catalana. Davant l’atzucac autonòmic i d’un federalisme que només serveix per fer el “tonto útil”, que diria Ferran Requejo, la pregunta s’erigeix ràpida: i ara què?
Descartats els programes de pedagogia massiva –per ineficients i per pedants–, sembla que en l’actualitat només queden dues vies: l’status quo i avançar cap al dret de decidir.
La primera opció, l’estat de les autonomies tal com avui el coneixem, no constitueix pas, com pensen alguns, la “pura il•lusió de l’esperit”, que diria Pla. L’actual model territorial es va concebre en base a un pactisme de mínims. El pas dels anys, l’extensió del model autonòmic, el “peixalcovisme” i la voluntat recentralitzadora li han donat una forma més o menys estable. El futur, però, no resulta gaire afalagador per aquells territoris que volen anar més enllà i que desitgen que el seu president sigui alguna cosa més que un “representant de l’Estat al territori”, títol formal de tots els presidents de la Generalitat. Un model, el de les autonomies, que ha creat un equilibri agonístic, desesperant a voltes. En tot cas un joc de peces territorial que pot resistir més del que alguns es pensen.
La segona opció és avui difusa i teòrica. El pas que s’ha donat, però, ja és significatiu. Deixant també de banda intencions utilitaristes confuses, el dret de decidir –i no parlo de cap programa polític, sinó d’un principi fonamental- s’ha erigit com un mecanisme efectiu i un potent reclam per la Catalunya del futur.
El dret de decidir no deixa de ser una part essencial de la nació i, a priori, qualsevol partit que consideri Catalunya com a tal l’hauria de defensar. No existeix un país si els ciutadans no en són conscients. I no en són conscients si no tenen la capacitat d’autogovernar-se en allò que consideren fonamental. El dret de decidir –a diferència del d’autodeterminació- evita evocacions romàntiques i justificacions d’arrel. No és que les renegui, sinó que les deixa en segon pla. Així, no es tracta tant, com deia Joan Fuster, de recordar “monestirs, furs i mòmies venerables de reis”, sinó d’utilitzar pràcticament un concepte d’arrel purament democràtica i difícilment qüestionable en l’Europa actual.
Diuen els seus detractors que el dret de decidir ja l’apliquen els catalans cada vegada que van a les urnes. Tenen part de raó. Seria, però, una lectura massa estricta del sentit del vot de la ciutadania, sempre complex. Només cal recordar, a més, que tres de cada quatre catalans considera que caldria augmentar el nivell d’autogovern de la Generalitat.
Durant els anys seixanta, el Québec, una regió canadenca i francòfona del continent americà, va passar d’una societat agrària i conservadora a una de moderna i emprenedora. El procés, conegut com a revolució tranquil•la, va ser lent, però va representar un canvi a tots els nivells. S’està produint en els darrers anys a Catalunya una revolució tranquil•la semblant. No pel sotrac polític –que, sens dubte, de tranquil no en té res- sinó pel canvi de mentalitat d’amplis sectors socials, amb els creients en l’encaix al capdavant. La centralitat que la independència està agafant en la política del país n’és la prova més fefaent.
El catalanisme avui té probablement un discurs més potent que la massa crítica de catalanistes que existeixen. Tanmateix, el “valor afegit” que ofereix i els actius socials que transmet es troben a les antípodes de qualsevol discurs social, polític i cultural alternatiu. És per aquest motiu, a ressò dels canvis dels últims anys, que cal seguir insistint en una idea força de referència.
Tres elements definien el Quebec abans de la revolució tranquil•la: antiestatisme, agricultura i messianisme. De forma sintètica, podríem dir que el catalanisme s’ha basat també en tres puntals: modernització, democratització i acomodació. Aconseguit el primer i establert el segon, convé anar pel tercer. El dret de decidir, sens dubte un discurs legitimador més democràtic i transversal que d’altres discursos del passat, permet començar a erigir aquest tercer pilar. Amb tot, a diferència d’altres contextos, aquí no convé generar un clima d’opinió que legitimi el missatge. El clima d’opinió s’ha conreat pel propi pes de l’evidència. Amb una precisió: si la societat ja ha emprès el camí, ara només manca concretar quina forma té. Com canta Sanjosex, “un dia un home em va dir que si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar”.
