És bastant probable que en aquest país nostre acabem veient aldarulls com els de Grècia. No voldria cridar el mal temps, però em sembla que anem per mal camí amb tota la política econòmica de Zapatero, per molt que dimecres volgués rectificar i comencés a dictaminar la reducció del dèficit, cosa que tanmateix només farà que ‘retallar els drets socials’: afectarà a les pensions, i també a algunes prestacions com la del xec del nadó —2.500 euros: un gran idea totalment extemporània— o el retall de la despesa farmacèutica. ¿Però, per què no suprimeix alguns ministeris bastant estèrils, com Igualtat, Cultura o Habitatge?
Ja ha arribat el debat sobre la sostenibilitat de l’Estat del Benestar —sobre el futur ben negre que li espera—, i n’hi ha que demanen que les competències que garanteixen drets fonamentals, com l’educació i la sanitat, tornin a dependre de l’Administració de l’Estat. Tot fa olor de regressió: d’intervencionisme i de centralisme.
Davant d’això, és probable que hi hagi mobilitzacions i tot plegat acabi amb commoció ciutadana: vagues generals, sindicats aviciats i cridaires, jovenots malcarats que sempre ho veuen tot negre amb pancartes, pedres, bengales i gossos despentinats, cartells anarquistes i comunistes demanant la nacionalització de la riquesa nacional, els de EUI demanant que ho paguin els bancs, etc… Veurem com la vella retòrica revolucionària es posa de gala i surt a demanar un altre món possible. Cayo Lara diu: Zapatero s’ha passat de la ‘ratlla roja: tot això és impropi d’un govern socialista’. I els sindicats ho refusen tot: parlen ja de ‘conflicte social’. Tremoleu.
Un tòpic fastigós: la crisi la paguem els de sempre: les classes mitges, els jubilats i els que tenen pocs ingressos. Fals: basti veure la gran quantitat d’empresaris que fan fallida: el número de processos de fallida ha crescut en un 80 % respecte els anys anteriors. Catalunya és la campiona d’Espanya en fallides empresarials, en concursos de creditors, en bancarrotes. I això sense considerar els bancs, que o bé es fusionen o desapareixen. Dir que la crisi sobretot afecta a les rendes més baixes és dir mentides —grosses, grosses—: la crisi afecta tothom i tothom s’ha de posar les piles.
És a dir: les crisis tot ho fan trontollar, i depèn de les persones més enraonades que d’aquesta tempesta no en sortim pitjor del que n’hem entrat. En primer lloc, el pobre Zapatero (en les mans de CiU està fer-li ja una moció de censura! Jo ho considero urgent, o que convoqui eleccions abans de l’estiu…): no sé si coneixeu la sèrie de televisió ‘The Office’, la versió anglesa que emetia la BBC abans que els nord-americans la refessin a la seva manera.
Doncs en aquesta sèrie hi trobem un personatge principal —que interpreta l’inventor de la sèrie Ricky Gervais— que es diu David Brent, i que respon al mateix patró moral que Zapatero.
David Brent és el cap de l’oficina però intenta no ser el director o ‘quefe’ dels altres sinó que pretén en tot moment fer-se el graciós i ser amic de tothom. Vol ser el mentor, el gran pare dels seus subordinats, i mai s’adona de la manera en què el veuen els altres: és un idiota absolut, que es pensa que és molt graciós però fa pena, que es pensa que té talent per liderar i agradar però no en té gens, i que voldria solucionar la vida dels altres però només és capaç d’empitjorar-la. Li arriben ordres de reestructurar l’empresa i fer gent fora, però n’és incapaç i pretén al mateix temps tenir els seus superiors contents i també els seus subordinats. Brent és l’heroi de la impotència inconscient i del bon rotllo portat fins a la tragèdia col•lectiva: Zapatero.
I per l’altra banda tots els recelosos de l’economia de mercat, els quals aprofitaran aquesta tessitura per argumentar que el sistema no funciona i promouran les seves idees virtuoses i casernàries. A l’ombra dels opositors ferotges al capitalisme en crisi, la història ens ha ensenyat que s’hi crien els paràsits de la democràcia i de la llibertat. També sonaran totes les trompetes centralistes. Jacobinisme en tots els sentits: pretesa superioritat d’idees vestida de virtut impol·luta —no a la cultura de l’avarícia!— i passió unificadora i centralista.
No ho oblidem: el feixisme va triomfar, i les masses van seguir-lo, perquè pretenia aturar el materialisme de l’economia de mercat. El feixisme intentava posar fi a l’individualisme destructiu, a l’atomització social dels homes lliures, al qual volia fer front amb un comunitarisme bo i segur, natural i orgànic.
Si bé és cert que el capitalisme corromp —qui ho nega?—, també és ben cert que totes les mesures polítiques que han pretès superar-lo han corromput encara més, absolutament i fins a nivells infernals. Tots els remeis contra el mal capitalista són pitjors que la pròpia malaltia, i la història ens deixa ben clara la lliçó. En una jerarquia de corrupcions, el capitalisme no està totalment net, però supera en virtuts els altres experiments històrics de repartiment de la riquesa.
Occident ha donat tres invents majestuosos: la ciència, l’estat de Dret i l’economia de mercat. Perquè ara vinguin els il·luminats de sempre i ho treguin tot a subhasta.
Aquesta crisi és una prova de foc pel nostre estat com a ciutadans, com a demòcrates. Comprovarem si són sòlides o no les nostres conviccions. S’ha trigat massa a reaccionar: però encara hi som a temps. Oi? No puc deixar de tremolar una mica.
Llegiu aquest fragment:
“En els 60 l’esquerra tenia totes les idees. El debat se centrava en l’interior de l’esquerra. Es debatien tots els temes importants: la família, el sexe, la creativitat,la política… La dreta no tenia cap idea. Només mastegava uns quants tòpics sobre Déu, la Mare, la Pàtria i el Militarisme. En els setanta, això es va invertir lentament. Avui l’esquerra s’ha arruïnat i és la dreta qui desenvolupa les idees interessants. En pronunciar-se contra l’èxit simplement perquè era un valor de dretes l’esquerra creà les condicions del seu propi fracàs. Es va desintegrar a finals dels 60. (…) Llavors, en els anys 70, uns quants es van despertar i van dir: “Jo vull triomfar, em nego a fracassar!”. (…) No es pot triomfar sense diners. És impossible. Jo em vaig anar a treballar a Wall Street i vaig aprendre finances. ¿Per què hauríem de témer als diners?”
És la cita del llibre que recomano, el reportatge de Daniel Cohn-Bendit (“La revolució i nosaltres, que tant l’estimàrem”) sobre els joves que van participar en el 68 francès, sorpresos vint anys després de la perfomance. El fragment que transcric és prou revelador.
