La revolució del seny

"L'home que passeja el gos pel Turó Park votarà independència fart de com Espanya exerceix el poder visible i el subterrani"

Aparenment les paraules revolució i seny poden semblar un punt contradictòries però revolució i clavells tampoc lligaven gaire i bé que van canviar un règim ara fa quaranta anys.

La imminent impugnació del nou 9N per part del sempre imprevisible Tribunal Constitucional pretén situar els catalans que volen votar (la majoria silenciada) en mode revolucionari i antisistema. És a dir, la intenció és dibuixar a terra la línia vermella de la llei (la llei espanyola) i aspirar a que la majoria de catalans no la travessi; de manera que a l'altra banda només hi quedin els bojos radicals de sempre. Els qui vulguin votar seran sediciosos i els que es quedin a casa seran persones de bé que acaten les ordres del poder. Es tracta doncs, d'un intent de discriminació criminalitzada d'un sector molt ampli de la ciutadania de Catalunya a qui es fa sentir rebel contra el poder establert. Però abans que res, es tracta d'un profund error de percepció, d'empatia i, si m'apuren, d'estratègia política per part de Madrid.

Perquè és el seny que guia aquest procés, una cosa que a vegades aquí irrita als arrauxats de tota la vida, però el que fa és descol·locar els poders de l'Estat. La reacció d'ahir al vespre del president Mas és un desafiament que ve de la corbata: el 9N continua endavant i a més rebota la llei espanyola en forma de boomerang: Catalunya té plenes competències en participació ciutadana i per tant anular qualsevol procés és envair àmbit de la Generalitat. És a dir, una querella molotov.

Joan Rigol, que no és precisament una persona que vagi pintant parets amb esprai, havia dit hores abans de la compareixença de Mas que s'ha d'anar a votar "digui el que digui el Tribunal Constitucional". El president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir havia estat President del Parlament, és a dir, la segona màxima autoritat de Catalunya i potser convé recordar que Rigol és militant de la sempre lleial a l'ordre establert, Unió Democràtica de Catalunya. Per cert, ahir el Marc Martínez Amat avançava a Rac1 que la majoria de diputats d'Unió votaran Sí-Sí el cap de setmana que ve.

Un altre homenot que prové de les entranyes del sistema és Carles Viver i Pi-Sunyer, exvicepresident del Tribunal Constitucional i avui davanter centre de l'equip jurídic de la Generalitat en aquest procés cap a l'estat propi. Se li ha de reconèixer a l'Estat espanyol que la capacitat de generar adversaris és infinita, però admetran que és bastant insuperable aconseguir que la segona màxima autoritat del tribunal pensat per garantir l'ordre constitucional (és a dir, la sacro-santa unitat espanyola) sigui l'enginyer en cap de la desconnexió de Catalunya.

Viver i Pi-Sunyer, Rigol i Mas representen doncs, aquest seny fet independentista, aquest establishment fart de l'abús de poder del poder central cap a la diversitat. I és evident que aquests tres personatges són capdals pel procés, però per si sols resultarien insuficients numéricament. Darrera seu hi ha la meva tieta. La meva tieta anirà a votar digui el que digui el Tribunal Constitucional. S'ha interessat per saber en quin lloc de Teià ha d'acudir el 9N i em consta que ja ha imprès la butlleta per si un cas.

La meva tieta és la persona més assenyada del món i no té por d'anar a votar encara que aquesta setmana li ho prohibeixin. I com la meva, milers i milers de tietes, d'àvies, d'avis assessorats pels seus fills per allò de consultar telemàticament el punt de votació es rebelaran assenyadament contra la bogeria i l'absurditat de no poder, atenció, donar a conèixer la seva opinió respecte el futur polític de Catalunya. Han aconseguit que, per primera vegada, la meva tieta desafïi el poder establert. Armada amb una papereta el diumenge de la setmana que ve anirà a dipositar el seu desig acompanyada dels seus dos fills, els meus cosins, que és amb qui segur pensarà quan marqui la creueta.

Aquesta revolució feta des del seny contrasta amb la pèrdua de papers de qui, teòricament, hauria de defensar l'ordre. En una sola setmana l'Estat s'ha vist trasbalsat per la descoberta d'una de les trames de corrupció més grans de la història recent. Però també per la imputació de tot un exministre de l'Interior, Ángel Acebes, a qui s'acusa d'haver autoritzat la compra d'accions de Libertad Digital des del diner negre que corria en forma de sobres pel PP. Poca broma. Però si m'ho permeten, la màxima expressió de trastorn és el cas Xavier Trias.

Aquest afer simbolitza per si sol el que, humilment, intento explicar en aquest article. L'alcalde de Barcelona no és un independentista de primera hora. Ell mateix ho reconeix. Va ser una de les mans dretes de Pujol i un dels arquitectes del pacte del Majestic que, anys més tard, va anar a defensar personalment a Madrid en forma de portaveu de CiU al Congrés. Home amant del consens i del diàleg, del pacte abans que del cagumtot aquesta setmana ha dit això: "El 9-N votaré Sí-sí perquè ja no els suportem". L'home que passeja el gos pel Turó Park votarà independència fart de com Espanya exerceix el poder visible i el subterrani. Barcelona no pot decidir sobre quines línies surten del seu aeroport, se li obstrueix el pas del Corredor del Mediterrani i amb un any de dèficit fiscal es podria pagar la línia 9 del metro. I quan tota aquesta experiència vital l'ha portat a dir prou, Espanya l'ha venjat inventant-se que té 13 milions d'euros a Suïssa en una maniobra tan bruta com desesperada. I heus ací la foto resultant: l'Estat, que és qui ha de garantir el seny, actua de manera radical i a vegades al marge del sistema contra uns independentistes -els revolucionaris- carregats de paciència, ordre i moderació.

 
 

Comentaris