La revolució catalana

"La falta de competència i experiència dels polítics espanyols es deu a que mai han hagut de fer política de veritat"

Ses senyories estan desconcertades. Porten sis mesos parlant de rebel·lió i aquesta no es manifesta per cap lloc; almenys segons la seva pròpia definició que exigeix la presència de violència. Violència de veritat, no la imaginària. No un front arrugat, una veu més alta que una altra o algun grunyit. Violència seriosa. Com la que exerceixen les forces de seguretat de l'Estat quan reben l'ordre de colpejar ciutadans sense miraments. D'aquí cap amunt. Violència com l'atemptat de les Rambles. I d'això no hi ha ni rastre en l'acció del moviment independentista que porta anys exercint-se i en tot tipus de contextos. No hi ha violència i no poden inventar-se-la, encara que ho intenten. Per tant, no hi ha rebel·lió.

 

El que hi ha és una revolució. Però no està al Codi Penal, no és un delicte. És un concepte polític i fins i tot filosòfic, però no jurídic. I, no obstant això, quant a alteració radical de l'ordenament jurídic és el pitjor i més general dels delictes. Però no es pot castigar per no estar definit com a tal. I no es pot castigar perquè, a més de la definició problemàtica, el dret penal de la modernitat, com el civil, neix precisament d'una revolució, la francesa. En realitat, la rebel·lió no és més que una revolució fracassada i reprimida pel poder. Quan triomfa, ningú la condemna i fins i tot és la font del dret.

 

És el cas de la revolució catalana, a la qual l'Estat, evidentment, no pot fer front perquè no l'entén. Fa anys que els comportaments individuals i col·lectius de l'independentisme català no encaixen en els tipus delictius del dret penal espanyol. Com tampoc ho fan en els esquemes mentals dels polítics que rivalitzen (o haurien de rivalitzar) per aconseguir la governació de l'Estat. Apliquen aquestes concepcions estereotipades demacrades, incapaces de donar compte de la novetat de l'independentisme català. I arriben al deliri. El senyor Sánchez ha arremès contra el "supremacisme" i "racisme" del senyor Torra amb una base documental falsa i manipulada amb autèntica passió justiciera. L'ha comparat amb Le Pen molt content d'haver trobat un suposat punt dèbil en l'adversari, cosa que li estalvia haver de raonar per què està en contra de la resta de qüestions. Tot i això resulta que el senyor Torra no és racista ni xenòfob i, per amics de Le Pen, els socis de Sánchez, Cs, que es fan fotos gustosament amb tot aquell lepenista que troben i estan negociant amb el senyor Valls, el de l'expulsió de les nenes gitanes.

 

Aquesta obstinació en què res es mogui, en què no hi ha innovació, molt típica d'Espanya, va contra el cicle llarg de canvis que es ve donant a Europa des de la fi de la guerra freda i la divisió en blocs. Tot el sistema polític continental ha tingut i segueix tenint canvis de gran envergadura. Han aparegut i desaparegut Estats, han canviat règims polítics, han mutat o s'han reformat estructures constitucionals, hi ha hagut canvis radicals de sistemes de partits, les fronteres heretades de la guerra han canviat, s'han creat i destruït associacions, aliances i coalicions de tot tipus, les ideologies han ressuscitat i son administrades pels mitjans de comunicació.

 

Alguns exemples d'innovacions i singularitats: a Portugal hi ha un govern d'unitat de l'esquerra que funciona; a Itàlia s'inicia un curs tempestuós de la mà de dos partits que tots qualifiquen d'antisistema, La Lliga i l'M5 estrelles, pel qual ningú donava un euro fa un parell d'anys; la UE, afligida pel Brexit, ha de trobar una nova forma de justificació i organització.

 

En aquest clima europeu de canvi i mudança, la revolució catalana com un moviment transversal, sense distinció de classes, pacífic, cívic, democràtic amb un enorme suport social a través d'associacions que formen un entramat amb gran capacitat de mobilització és un fenomen nou per a l'Estat. No ho és en sí mateix, però sí per un Estat que mai es va veure obligat a enfrontar-se a ell més que per la força de les armes. I ara no és el cas. I no sap què fer.

 

 

La falta de competència i experiència dels polítics espanyols es deu a que mai han hagut de fer política de veritat. Mai per exemple hi ha hagut governs de coalició a Espanya des de la mort del dictador. El seu esperit és d'imposició i no de negociació i, a base de preservar en aquest error, a base d'abordar una qüestió política com una d'ordre públic, a base de judicialitzar i, per tant, cegar, tota possibilitat d'entesa, han portat la situació a un punt de tot o res.

 

Un punt en el qual creuen que guanyaran perquè el nacionalisme espanyol té al força i la utilitza i l'independentisme català està "escapçat", lligat de mans, controlat i intervingut. Fa la impressió, tot i això, que és al revés: el nacionalisme està al final de l'escapada doncs únicament pot conservar el seu domini a Catalunya per mitjans repressius, a través d'una dictadura de fet que no podrà estendre.

 

Davant es trobarà una societat en revolució, no en rebel·lia, que no està disposada a ser governada com una colònia. I la desobediència civil i la resistència pacífica d'aquesta societat acabaran predominant per damunt de la imposició.

 

Comentaris