La reunió de dilluns

"La reunió de dilluns és la primera reunió oficial entre un cap de govern espanyol sobirà i un cap de govern català sobirà"

El famós "procés" comença a córrer de debò a partir de la reunió que van mantenir Artur Mas i Mariano Rajoy a la Moncloa, el setembre del 2012, quan aquest últim va rebutjar de forma definitiva el pacte fiscal que Mas li proposava. El mateix mes, Mas feia una conferència al Foro Nueva Economía de Madrid on certificava que Espanya i Catalunya ja estaven fartes l'una de l'altra i que calia impulsar una consulta per afavorir la creació d'un estat català. Aquella conferència va ser el primer (tímid) acte d'unilateralitat, que va desembocar en el 9N, al seu torn succeït per unes eleccions plebiscitàries i després, amb Puigdemont al govern, embrió del referèndum vinculant (sí, vinculant) de l'1-O.

 

La reunió de dilluns és la primera reunió oficial entre un cap de govern espanyol sobirà i un cap de govern català sobirà. He dit sobirà, i no independent, perquè el que vam fer de l'1 d'octubre al 27 d'octubre va ser exercir la sobirania per a decidir el nostre futur (amb posterior negació, repressió, ofec i càstig). El president Torra ho sap. Sap que hi va en representació d'una cosa més que una comunitat autònoma però ara, a més, en representació d'alguna cosa més que una nació: hi va en representació d'una nació que ha decidit emancipar-se (votació solemne al Parlament declarant la República). Ha de ser partint d'aquesta base que s'ha de produir el diàleg: o Espanya fa esforços per oficialitzar aquest acte de sobirania, o per donar-li un vehicle legal satisfactori, o tota la resta seran discussions sobre competències autonòmiques que devaluen la trobada. Pedro Sánchez ha de fer com a mínim un propòsit d'esmena: a la gent nos e la pega, als pobles no se'ls pega, a la democràcia no se la pega. I, a més, Espanya necessita emprendre una reforma urgent que l'ha de dur com a mínim a un model confederal semblant (conceptualment) al del 10 de setembre del 1714. Tot el que no sigui això, un cantonisme semblant al suís que reconegui dues cultures o identitats clarament diferenciades i amb veu pròpia al món, no serà una proposta de reforma. La trobada de Mas amb Rajoy era un ultimàtum, però no era un ultimàtum per a Rajoy: era un ultimàtum per a Espanya. Mas ho va entendre, ho va entomar i va obrir la capsa de pandora. A partir d'aleshores, fins i tot malgrat les incomoditats profundes que ha suposat per a Artur Mas, ja mai més res no seria igual.

 

 

Com que ja mai més res no serà igual, dilluns hem de veure un Macià reunint-se amb Alcalá Zamora o un Pau Claris reunint-se amb Felip IV, és a dir, hem de veure un representant d'allò que s'ha proclamat al Parlament. Després es pot parlar de tot, de coincidències i de divergències, de com hem arribat fins aquí, de què vol ser Espanya i de què vol ser Catalunya, d'errors i d'encerts, etcètera. Però el que es decideix dilluns és si hi ha algú a l'altra banda o no, i per saber això cal tenir molt clar d'on partim: d'una proclamació en seu parlamentària, la qual cosa és un esdeveniment molt gros. Gros i imperdonable per a molts. Però com que és, i com que ha succeït, cal que el negacionisme dels últims mesos no emboiri el cap de Sánchez ni el cap de Torra. En el cas d'aquest últim, no pateixo gens. En el cas de Sánchez, que ho tingui ben present: els acords del 1978 han caducat. No valen. No funcionen. Per tant cal que ens remuntem a l'últim gran pacte democràtic anterior, que té nom de Sant Sebastià. Si tampoc això no es pot revisar, ja no és que (com diu Enric Juliana) Catalunya deixi de tenir solució: és que Espanya ja no tindrà cap solució possible. Tot això és el que veurem, en directe, dilluns.

 

Voleu un oracle? Aquell dia no perdeu cap detall.

 

Comentaris