El conseller de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP) és un dels monstres de la política catalana. I no ho dic amb to negatiu ni positiu, sinó com una descripció objectiva. Després de la retirada voluntària de Jordi Pujol i l’apunyalament col·lectiu de Pasqual Maragall (tu quoque fili mi?) ja no ens queden massa polítics que ens relliguin amb el passat col·lectiu ni que tinguin aquesta manera clàssica d’entendre la política, allunyada dels assessors de porexpan, del càlcul mil·limètric i del màrketing adulador. Era una casta política on les ambicions personals es barrejaven amb l’interès col·lectiu, on es podien fer tots els papers de l’auca, on el principi d’autoritat no provocava tremolors de cames i on tenia poc pes l’opinió de l’opinió pública (disculpin la redundància).
Tot això ve a tomb arrel del pas enrere fet per Antoni Castells en el marc de la desorientació general en la qual viu immers el PSC. Pocs dies després, Nadal deia comprendre les seves raons, però afegia maliciosament que ell sí que anirà a la llista electoral (de número u per Girona) perquè vol ser-hi “a les verdes i a les madures”. Es pot dir més alt però no més clar. Aplicant el pensament lògic cartesià, el conseller ens diu que el seu company de Govern només vol ser-hi a les madures i que s’escapoleix quan vénen corbes.
La meva escassa experiència entre les tramoies polítiques em va ensenyar que la gent prefereix els polítics directes i contundents, encara que es puguin equivocar, que no pas els polítics florentins que prioritzen una floreta passatgera en un article d’Enric Juliana que no pas passar dues hores amb la secció del partit al poble més perdut de la comarca més recòndita. En la mateixa línia, la votància del PSC segurament prefereix l’estil directe de Carme Chacón que les giragonses i tirabols d’alguns socialistes catalans que no se sap si puguen o baixen. “Corbacho cumple”, deien els cartells del PSC en unes municipals a l’Hospitalet. I el tal Corbacho va treure 17 regidors de 27.
He preguntat a diversos periodistes i politòlegs si Quim Nadal forma part del sector catalanista del PSC. No li ho pregunto a ell perquè dirà que el PSC és catalanista i que no hi ha sectors, com diuen infatigablement els dirigents socialistes. No n’he tret l’aigua clara, però tothom coincideix en un aspecte: és un supervivent i té bona relació simultània amb tots els sectors, ja sigui el catalanista o l’aparell del partit. D’alguna manera, salvant distàncies, és una mena d’Àngel Ros. Deuen ser coses de la política municipal. No sé si d’aquí quatre anys encara parlarem de José Montilla o d’Antoni Castells, però estic segur que Quim Nadal (i Àngel Ros) encara remenaran la cua.
