La resposta a la sentència

"Arribar a la independència és un repte titànic que potser mai hem mesurat correctament"

L'indepedentisme té molts reptes. N'hi ha per triar i remenar: la nova convocatòria d'un nou referèndum, la construcció de la unitat (estratègica o no) que ha de permetre arribar a bon port, la generació d'una hegemonia, la reorganització interna dels diferents partits, el reforçament dels moviments socials, el manteniment de les mobilitzacions, i la reconstrucció de vincles que s'han trencat com a conseqüència de les aliances post eleccions municipals, entre molts d'altres. Això és així perquè arribar a la independència és un repte titànic que potser mai hem mesurat correctament. Però ara mateix, em temo que hi ha objectiu que sobresurt: em refereixo a la preparació de la resposta a la sentència que emetrà el Tribunal Suprem.

Fins ara teníem la incògnita de la data. Algunes hipòtesis parlaven de finals de juliol, i d'altres, de la tardor. Tanmateix, ahir aquest misteri es va esvair. I és que segons les declaracions d'un dels magistrats del Tribunal Suprem que han jutjat el procés, Antonio del Moral, sembla que fins passat l'estiu no hi haurà veredicte. Així, el jurista va explicar que estan deliberant i que, malgrat tot pot canviar, “es pot descartar que sigui abans de l’estiu i seria més cap a finals de setembre o octubre”. Ai las! Si això és així, l'independentisme té més temps per orquestrar una resposta sòlida, contundent i a l'alçada de les circumstàncies. I vostès diran, com ha de ser aquesta resposta? Servidora desitjaria que tingués -almenys- les següents característiques:

Primera. Ha de ser una resposta unitària, construïda per totes les forces polítiques independentistes i sobiranistes i els moviments socials. Això implica tornar a incloure el món i l'entorn dels Comuns perquè són, sens dubte, una peça clau. Vostès em diran que ara no és fàcil, i tenen raó. No en va, l'acceptació dels vots de Ciutadans en l'operació espanyolista de l'Ajuntament de Barcelona ha fet molt mal. Però malgrat tot, em temo que és vital tornar-los a incloure en la lluita pels drets civils i polítics i en la reivindicació del dret a l'autodeterminació.

Segona. No pot ser una resposta simbòlica. Ans al contrari! Ha de ser efectiva. La sentència que vindrà mereix molt més que una manifestació. Això és així perquè d'ençà del 2010 ja hem assistit a moltes manifestacions multitudinàries en motiu de la Diada i dels diversos motius que ens han dut al carrer durant el procés. La realitat és que aquestes mobilitzacions han tingut una influència molt important en la moral i el convenciment de les persones a Catalunya i han eixamplat la base però, malgrat ens pesi, l'han tingut bastant més minsa en relació a la influència que han exercit entre els polítics espanyols -que no han canviat gens ni mica el seu posicionament- i encara menys en la fiscalia i l'acusació popular que han impulsat aquest judici farsa. Per tant, cal pensar quines són les accions que cal emprendre per aconseguir un impacte real més gran que el que pugui generar una simple manifestació.

Tercera. La resposta ha de deixar empremta en la política. Sigui quin sigui l'abast i la duresa de la sentència haurà de tenir un impacte real en la política catalana i espanyola. No en va, la vulneració de drets que pateixen els nostres presos i el càstig injust que signifiquen la presó preventiva, el judici i tot el que pugui venir, han de fer que res no torni a ser com abans. I, en conseqüència, les forces polítiques hauran de ser molt coherents i conseqüents amb els pactes i amb totes les seves accions, inclosa la potencial convocatòria d'eleccions. I és que ja res no pot ser a la babalà i sense premeditació. Al contrari, ara cal molta estratègia i tenir molt clar cap a on anem. 

Quarta. La resposta ha de qüestionar l'estat de la democràcia a l'Estat espanyol. La repressió que estem vivint i el judici han representat un escac i mat a la qualitat democràtica d'un Estat que vol ser a l'avantguarda dels estats europeus. Però ara, quan es dicti sentència, caldrà fer encara més paleses les vulneracions i la manca de respecte a les llibertats ciutadanes i als drets individuals i col·lectius.  

 

Cinquena. Ha de ser internacionalitzada i no es pot quedar en el nostre àmbit "domèstic". Sigui quina sigui la sentència, serà del tot injusta. Tan és així que els nostres presos i preses hauran de continuar el camí cap a la justícia europea i internacional. Per això és vital que la resposta es faci sentir a l'exterior i tingui el suport d'organitzacions de la societat civil i la política europea i mundial.

Sisena. La resposta ha de ser pacífica. El moviment independentista català s'ha caracteritzat -sempre- per ser pacífic i cívic i absolutament respectuós amb les persones que pensen diferent. Així haurà de continuar essent en el futur.  

Setena i última. Ha de ser multitudinària. Potser hi ha qui té la sensació que estem desmobilitzats i que el moviment passa per hores baixes. Potser sí. Aquestes impressions són fruit dels cicles variables que viuen i pateixen tots els moviments socials. Tanmateix, un cop es dicti la sentència, aquesta haurà de ser l'espurna que torni a mobilitzar i aturar -si així es decideix- el país sencer. Ningú no es podrà quedar a casa!

Anem-hi pensant perquè l'estiu passarà molt ràpid i no s'hi val a badar! Els nostres presos i preses s'ho mereixen i la nostra lluita per la llibertat, també!

 

Comentaris (3)
Ramon Fa 4 mesos
Proposo que la resposta a la sentència sigui la redacció i aprovació de la Constitució Catalana
Jordi Estelada Fa 5 mesos
Jo em conformaria que JxCat, ERC i Cup, entre d'altres grups sobiranistes, anessin plegats. Pel que fa als comuns, ja els podem llençar a la paperera d'expedients inútils i col'laboradors necessaris del Règim caspós
Toni Arregui Fa 5 mesos
Des que no per res l'hem anomenat Judici Farsa, encara no entenc com és que encara no estem de vaga general indefinida. Francament...