C, de Constitucional; “Sembla força clar que la sentència constitucional actua com a font del dret. Amb tot, més enllà d’aquest aspecte de les decisions del Tribunal Constitucional, s’ha plantejat si la jurisprudència constitucional, és a dir, el conjunt de criteris interpretatius utilitzats pel Tribunal Constitucional al enjudiciar un suposat concret, és també font del dret o, ans al contrari, manca de valor normatiu”. (Temes de Dret Constitucional, Miguel Ángel Aparicio Pérez)
Demà dimecres es reuneixen els magistrats del Tribunal Constitucional en Ple. I en un dels punts de l’ordre del dia hi ha la darrera versió del redactat d’una possible sentència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut votat pel 49% dels catalans, defensat fins a la sacietat pel Govern i el principal partit de l’oposició i recorregut pel PP perquè trenca la unitat espanyola. Hi ha moltes versions sobre si aquesta serà la sessió definitiva en què els magistrats votaran finalment el text. Algunes fonts apunten que només l’estudiaran, això sí, en profunditat, però que deixaran per un altre moment la votació. D’altres estan convençudes que aquesta setmana sabrem el mal del que hem de morir.
Ens hem fet un fart d’escriure i de llegir sobre la legitimitat que tenen els actuals membres del Constitucional. Dels 12 magistrats, en queden 10 i un d’ells amb problemes de salut tan importants que si no s’afanyen acabaran sent-ne 9. Si fem memòria, recordarem que es va apartar del debat a Pablo Pérez Tremps per haver fet un informe per l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les possibilitats d’actuació exterior de les comunitats autònomes, quan s’estava plantejant la reforma de l’Estatut. La balança, aleshores, es va decantar cap el bloc conservador. Però el 2008 va traspassar Roberto García-Calvo i l’equació tornava a quedar en empat. Això fins que un dels magistrats que se suposava estar en el bàndol progre, en Manuel Aragón, resulta que no ho és tant de progre perquè, com els conservadors, veu perillós que s’hagi inclòs el concepte de “nació” en un preàmbul que no té ni valor jurídic. Hores d’ara, a casa nostra, ja hi ha lletrats del Parlament que aquests dies comenten que mai no ha tingut ni cap ni peus que l’Estatut obligui els jutges a entendre el català. I tampoc que el Síndic de Greuges sigui l’únic representant a Catalunya per atendre les queixes dels ciutadans… “Però si això també ho va votar el PSOE, que ja se’n va cuidar prou de no passar-ne ni una!”, deia jo sorpresa per aquestes afirmacions. “Sí, però els PSOE també saben que es van passar de la ratlla, conscients que això no era pas constitucional”, em responien.
En tot cas, la sentència veurà la llum un dia o un altre, més aviat o més tard, i hi haurà d’haver una resposta catalana. Tot apunta que el Constitucional retallarà ben poc de l’Estatut, una vintena d’articles dels més de dos-cents, però en canvi en farà una interpretació que no hi haurà qui l’entengui. Això, evidentment, deixaria uns partits amb una situació més còmode que uns altres… Però, com se sol dir, si es toca una sola coma d’un Estatut que ja va ser retallat a les Corts, embolica que fa fort!
La resposta catalana hauria de passar, sens dubte, per la unitat (quin fart de riure, oi? Unitat a sis mesos de les eleccions al Parlament!). El conseller Castells és dels pocs que ha apostat obertament perquè una reacció a qualsevol sentència passi per la necessària unitat dels partits catalans a Madrid. Un amic meu periodista, gat vell, amb el cap ben moblat, i coneixedor dels moviments estratègics i polítics que es viuen a la capital del regne, em comentava fa unes setmanes que l’única reacció unitària possible a Madrid hauria de traduir-se en una plantada al Congrés; és a dir, que tots els diputats catalans agafin la cartera i marxin sine die. I ja tornaran si fa falta després de les properes eleccions. Però ja se sap: en temps de crisi, són pocs els herois de la pàtria que deixarien voluntàriament el seu lloc de feina, ni tan sols per defensar la dignitat de Catalunya a la que feia referència l’editorial dels 12 diaris editats al país.
