La resistència

"La gent és l'esperança d'una resistència que s'albira llarga i difícil: una resistència contra la normalitat de la repressió i l'antipolítica. Escolteu bé. El carrer té la paraula i no callarà"

Les parelles de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Susanna Barreda i Txell Bonet, demanen que no oblidem els que són a la presó. Els dies passen. Una manifestació, i una altra. Una altra jornada d'aturada o de vaga general. Molta gent no para quieta: amunt i avall, en assemblees, en reunions d'entitats mobilitzades, sempre amb el llaç groc. Però en les carreteres que avui es tallen, demà hi tornaran a fluir els vehicles. I a Mercabarna i a la botiga de queviures de sota de casa la venda de fruita serà la d'abans d'ahir, afortunadament. Elles el coneixen millor que ningú, aquest perill, perquè viuen el dia a dia sense ells, tan dur, i amb la incertesa de quan s'acabarà el malson. Les dones, els fills. Tampoc els oblideu.

 

La nova normalitat política és una Catalunya amb deu presos polítics, un Parlament dissolt i l'amenaça de l'estat espanyol de no aixecar el 155 si l'independentisme guanya i intenta aplicar un altre cop un programa electoral per a la secessió. La nova política és un patchwork de piulades des d'Estremera, Soto del Real, Alcalá Meco o Brussel·les, mentre tècnics de ministeris espanyols demanen a l'engranatge institucional de la Generalitat que les comunicacions es facin en castellà. La nova normalitat és que hi hagi mestres que temin ser denunciats per incitació a l'odi, perquè qualsevol cosa pot ser susceptible de ser denunciada, encara que sigui mentida. Què és la veritat en un estat en què hi ha jutges que decreten presons preventives en base a fets tergiversats, realitats manipulades i codis penals amb les costures rebentades? És ben bé que aquest nostre país sembla un altre, si no fos que sabem que sempre ha estat així. Els que no es mouen no senten les cadenes.

 

Oblidar és normalitzar. Saber que hi ha presos polítics i adjectivar l'excés amb què les institucions espanyoles han reprimit la declaració de la república amb paraules moderades perquè, com tothom sap, els que són a la presó també han comès errors. Com si el compliment d'un programa electoral, avalat per una majoria parlamentària i uns resultats electorals inqüestionables; com si la ingenuïtat sobre una imminent intervenció europea o sobre els límits d'actuació de l'estat, fos comparable amb una aplicació abusiva de la constitució espanyola, amb l'ús de la violència policial o un empresonament injust. La preservació del dogma (la unitat d'Espanya) s'imposa com la finalitat que justifica qualsevol mitjà.

 

La independència de Catalunya no només amenaça l'status quo espanyol. També força Europa a repensar-se en un moment de màxima desorientació comunitària. La UE no mourà ni un dit per frenar els abusos d'aquest presumpte estat de dret. Potser quan ho faci, si el dia arriba, serà tard per a massa gent. El més complicat per als partits independentistes no és la fórmula electoral. És adequar els programes a la nova realitat descoberta: a una amnistia que difícilment arribarà perquè a la Moncloa ni tan sols voldran parlar-ne, i tindran l'excusa que és una qüestió judicial com si el fiscal no hi hagués tingut res a dir; a una recuperació de l'autonomia que només es permetrà sobre la base de la renúncia explícita a la independència; a una separació política que impediran encara que els partidaris de la república catalana superin el 50% dels vots. I si la renúncia es produís com a mal menor, ¿com ho podran explicar els que hi col·laborin, amb presos polítics encara tancats?

 

L'1-O ho va canviar tot. Ningú podrà tornar a dir que aquest moviment l'han ordit les elits polítiques, com si els ciutadans, els veïns, no hi haguessin tingut res a fer o a dir. La gent és l'esperança d'una resistència que s'albira llarga i difícil: una resistència contra la normalitat de la repressió i l'antipolítica. Escolteu bé. El carrer té la paraula i no callarà.

 

 
 

Comentaris