Avui és 23 de gener de 2014. Tal dia com avui, fa 75 anys, sortia del Palau Robert, fugint de la imminent entrada dels feixistes a Barcelona, un bibliobús amb alguns dels escriptors i intel.lectuals més importants de la nostra història contemporània: Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, etc. L’endemà, un camió s’enduia cap a l’Empordà Xavier Benguerel i Domènec Guansé, que s’acabarien trobant amb les famílies de Pompeu Fabra i Rovira i Virgili un parell de dies després a l’Agullana, convertida en la capital cultural i política del tros de Catalunya no envaït. Els feixistes van esperar al dia 26 de gener, data de celebració de la gran victòria catalana a Montjuïc el 1641, quan el comandant en cap dels catalans, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, escombrà les tropes espanyoles de Felip IV, dirigides pel Marquès de los Vélez. El 26 de gener, doncs, a la tarda, els prop de cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar ocupant la ciutat bombardejada, exhausta, vençuda. Tot havia ant molt ràpid des de la derrota de la batalla de l’Ebre. No quedaven forces. El 10 de febrer l’exèrcit de Franco arribava a la ratlla que separa un mateix país. Començava pels catalans una altra nit desoladora, fosca com la gola del llop.
He estudiat amb relativa profunditat els anys d’exili, sobretot els primers anys del gran èxode. He llegit molts articles que traspuen una nostàlgia infinita, una pèrdua punyent, en les desenes, centenars de publicacions que es van editar arreu del món. He pogut conèixer alguns exiliats i molts fills de la diàspora. He sentit, doncs, de primera mà, com es van viure aquells anys en què la pàtria va fer-se errant: els anys de la II Guerra Mundial, la il·lusió del retorn a casa amb el triomf aliat, la terrible desesperança de l’exili dels anys cinquanta, etc.
És una de les més estranyes peculiaritats catalanes: la pàtria com abstracció, sense un arrelament físic, gairebé com un pur producte intel·lectual, tan allunyat del heimat alemany. He admirat el coratge i la dignitat dels qui, com Pompeu Fabra, marxaven a morir lluny, abandonaven un país per salvar-nos la llengua. Tinc una sensació de perpetu agraïment. En les fosques tenebres del feixisme, algú va obrir un llum per dir al món que Catalunya resistia. Avui quan s’alcen veus dient que tant és, que tant donava estar a un costat o a l’altre de la dictadura, el seu gest ens redimeix de les renúncies de tants.
I, tanmateix, aquest any que hem de commemorar com mai els 75 anys de la fi de la Guerra del Desastre Nacional, i de la immensa desfeta a tots els nivells que va suposar pel nostre país, -per l’enèsim intent de destruir-lo-, en aquest aniversari, repeteixo, a mi em passa que cada cop una idea em torna amb més força: l’èpica batalla de la resistència catalana de l’interior.
No sé com ens ho hem fet per menysvalorar una de les grans epopeies dels temps moderns: com un poble va ser capaç de resistir l’etnocidi. Els francesos, sense que la seva cultura estigués en perill, sense una guerra civil, amb una submissió humiliant a l’enemic alemany, han estat capaços de reinventar la historia de la seva resistència. Com és possible que nosaltres no?
Devia tenir uns deu o onze anys quan va morir el meu avi, pocs mesos després de Franco. Aleshores jo no sabia res. Ara sé que ell va perdre una guerra i jo vaig perdre una pàtria. Recordo el dia del seu enterrament, records de nen. Hi havia una britànica serenitat a la família, havia tingut una vida plena i va poder morir, estimat pels seus, després de veure com s’obria per fi a la democràcia una oportunitat. No sé si va ser el pare o l’oncle, però algú va córrer a casa seva a buscar una senyera. Van col·locar-la sobre el taüt. Crec que va ser la primera que es va veure a l’església de Santa Coloma de Farners després de molts anys.
No és un detall sobrer. Va ser la manera de dir-nos moltes coses: que havíem resistit, que volíem ser, que el testimoni de la lluita continuava. Nosaltres, els fills del franquisme, com solia autoanomenar-se Montserrat Roig, som deutors de la generació que va reprendre la lluita per una cultura i una llengua, en unes condicions aberrants, amargues, indignes. Sense la seva tasca i l’esperança que van posar per tirar endavant, avui, senzillament, no seríem aquí.
L’exili i la resistència van íntimament lligats. I si avui encara n’hi ha, de pàtria, és gràcies a tots els qui, a Catalunya o fora de Catalunya, mai van deixar de somiar-la completa i lliure. La independència, que no deixa de ser com un viatge de retorn a casa, és també, sense cap mena de dubte, un deure que tenim amb tots ells.
