Sóc una persona pràctica. Us ho prometo. Assumeixo el món tal com és i intento gaudir-lo i patir-lo sense queixar-me de tot com un nen petit. Hi ha coses que són com són i que no són d’una altra manera. Com deia Parmènides, el ser és i el no ser no és. M’agradaria pensar que el terrorisme islàmic, per exemple, es pot solucionar a base de manifestacions en favor de la pau i la convivència, però no és cert. Així que, en comptes de sorprendre’m que hi hagi gent amb ganes de matar innocents en un mercat nadalenc, ho assumeixo i lamento el risc que hem d’afrontar per ser occidentals. De la mateixa manera, en tot aquesta història del Procés, he intentat acceptar les coses tal com són i mirar endavant amb una perspectiva realista. Lamento, però, que en general, com a poble, ens ha faltat una visió honesta sobre tot això. Espero, però, que els missatges d’any nou dels presidents autonòmics espanyols hagin il·luminat els darrers catalans que encara creien en la possibilitat real d’una república catalana pacífica. Els presidents d’Extremadura, La Manxa o l’Aragó han parlat de Catalunya. Del nostre egoisme i de la nostra inferioritat moral. Ens ha de servir com advertiment. La cosa va de debò.
L’atzucac on ens trobem és, precisament, la gran veritat que amaguen els líders del nostre país. Un carreró sense sortida. De fet, el carreró té un punt de fuga, allà al final de tot, però està tallat per tancs, jutges i policies. Espanya no deixarà mai que Catalunya sigui independent. Mai. I quan dic Espanya no em refereixo només al govern sinó també al sistema judicial, al periodisme, als intel·lectuals i als partits de tots els colors. No permetran mai que els catalans decideixin el seu futur i molt menys si aquesta decisió implica la sortida de l’estat. I, lamentablement, en aquesta obsessió troben el suport incondicional del món econòmic, financer i empresarial, absolutament reaccionari. Obstinadament contrari a qualsevol canvi en l’status quo. No m’agrada que això sigui així. De fet, ho trobo propi d’una mentalitat primitiva i insensata. Poc intel·ligent, però és així. I, si ho penseu uns instants, acceptareu aquesta veu interior que fa temps que us avisa: Espanya no permetrà mai que marxem. El que pretenc no és incentivar una rendició, sinó plantejar una estratègia més sensata. Si ens trobem on ens trobem és culpa, segurament, de no haver comprès aquest fet tan senzill des del primer moment. D’haver jugat amb l’ambigüitat. D’haver nodrit, perillosament, la fantasia que Espanya ens deixaria marxar si ens ho guanyàvem. Potser és hora, ara que hem vist la veritat, de plantejar la nova estratègia basada en la realpolitik i no en la creació fingida d’una república fictícia. Una mica d’ordre i sinceritat.
Perquè des de fa un any em sento com en el final del Mag d’Oz. Catalunya (com si fóssim la Dorothi) es mira una pantalla on ens projecten una república perfecta i real mentre, darrera de la cortina, un homenet ens demana que mirem la pantalla, que no li fem cas a ell. Que la veritat és aquella pantalla i no el polític que projecta els nostres somnis malgrat saber que no són realitzables. O, si més no, no són tan fàcils. Ara bé, igual que li va passar a la Dorothi, i a l’espantaocells, i al lleó i a l’home de llauna, els catalans hem entès i après, en aquest viatge. Ens sentim més units com a poble, més conscients del nostre poder. Hem après com es protesta. Hem executat mobilitzacions modèliques que haurien de fer sentir orgullós a qualsevol país del món. Ara bé, hem d’assumir que Espanya és com és i que la seva mentalitat, cultura i societat no són la britànica, per exemple. A partir d’aquí hem de decidir, amb molta cura, quin és el nostre camí.
