La República dels castellers

El president Puigdemont representa la legitimitat de la República a l'exterior però no ho fa per sí mateix sinó com a punt d'acord i confluència dels elements que coincideixen en l'independentisme

Diuen les cròniques que, quan Franco va destituïr Pemán com a membre del Consell d'Estat pel seu monarquisme l'escriptor, preguntat en una entrevista (a l'ABC, és clar) per a què servia el Consell, va respondre: "per escoltar l'aconsellat". L'anècdota ve al pèl perquè, en les circumstàncies actuals, és molt convenient afegir pes intel·lectual a les decisions de les persones que simbolitzen els eixos de l'independentisme en totes les seves variants. El president Puigdemont representa la legitimitat de la República a l'exterior però no ho fa per sí mateix, de manera carismàtica, sinó com a punt d'acord i confluència de tots els elements que coincideixen en l'independentisme i per això és molt convenient que la seva acció tingui el suport d'un òrgan col·legiat.

 

Al seu torn, aquest òrgan col·legiat, es digui com es digui, Consell de o per la República, és imprescindible per raons evidents. La República ha de tenir un mitjà d'acció exterior independent del govern d'Espanya que no fa altra cosa que boicotejar l'activitat internacional de la Generalitat.

 

L'absència de la CUP, en principi coherent amb el seu enduriment davant les tàctiques del Govern i el Parlament,no està ben calibrada. Una cosa són el Govern i el Parlament i una altra la presidència de la República. Els primers són ens de brega quotidiana, amb una tendència a negociar i pactar que cal vigilar de prop per no incórrer en l'autonomisme. La segona, sense perdre eficàcia d'acció, toca un ordre legitimatori i simbòlic que només es poden menysprear amb raons de molt de pes.

 

Tots els participants al procés tenen les seves funcions i responsabilitats i, si hem arribat units fins aquí i ho hem fet precisament perquè estem units, només un motiu clar, rotund, transparent, pot justificar la ruptura de la unitat, i no consideracions tàctiques o partidistes.

 

Tothom està treballant en condicions molt difícils, amb assetjaments permanents des de l'Estat i trampes de tot tipus. Les accions encarades són molt diverses i poden derivar en conseqüències polítiques i jurídiques molt diferents. El més important per ara és insistir en l'alliberament dels presos/es polítics i l'anul·lació de la causa. És on més mal es pot fer a l'estratègia repressiva de l'Estat, que no ha canviat ni una mica amb el govern de Sánchez. El tracte és nítid: si no hi ha alliberament de presos i anul·lació de la mascarada judicial, no hi haurà pressupostos.

 

La deslegitimació de la repressió judicial a mans d'uns tribunals prevaricadors i el desprestigi internacional són tan obvis que fins i tot el bloc del govern (PSOE/Podemos) s'escindeix, amb una part mirant de trobar alguna solució que eviti la imatge que Espanya continua sent la mateixa dictadura franquista disfressada de democràcia.

 

 

A aquest esforç, s'hi sumen la resta d'actes de l'independentisme. A més del Consell de la República, el Govern posa en marxa el Fòrum Constituent aprofitant allò que els teòrics de la revolució anomenen els "intersticis" del capitalisme. Aquest Fòrum donarà fruits pràctics que poden ser millors o pitjors però també té un valor simbòlic indubtable en l'esforç comú cap a una República que es concep com una obra de castellers.

 

A més de les institucions, els presos/es, el teixit social català, fortament mobilitzat, manté una gran activitat. Les entitats socials, l'ANC, Òmnium, AMI, les formes espontànies de mobilització com els CDR i les organitzacions de base com la CUP formen un front crític que dóna suport a l'acció institucional, la legitima, però també l'estira, la impulsa en el sentit de les reivindicacions de l'1-O, vigila i no permet les complaences o desviacions quintacolumnistes que sempre hi ha a totes les parts. Incloses les dels vigilants.

 

Enmig d'aquesta activitat conjunta orientada a la independència de la República Catalana, el factor unitat continua sent d'una importància primordial. Per això, la presentació del Consell de la República el proper 30 d'octubre és una bona ocasió per escenificar-la. No cal donar-li més pompa de la que necessita però tampoc menys. Que el moviment infravalori les pròpies fites no és una actitud racional.

 

La crítica de segons quins actes, on els rèdits poden ser diferents per a uns o altres partits o aspiracions personals, és legítima sempre que s'estengui a tothom. Fins i tot als qui la fan. Perquè tots els castellers d'aquest esforç tenen les seves responsabilitats i projectes personals i de partit. Cap és menys que cap i tots són imprescindibles per aconseguir l'objectiu comú.

 

Comentaris