Havia de ser un plebiscit entre republicanisme i règim monàrquic, entre presos polítics i exiliats i repressors. Però al final, el 26M ha estat una contesa electoral pròpia d’una autonomia sorgida del règim del 78. Havia de ser una demostració de força de l’independentisme, una revàlida de l’1-O i una oportunitat per ‘eixamplar la base’, però ha acabat essent una exhibició de vella política en què uns i altres han prioritzat el manteniment, o l’arrabassament, de la cadira. Amb excepcions, la tònica general ha estat la conducta fratricida entre sigles independentistes. S’han materialitzat pactes amb el PSC del 155 i de l’advocacia de l’Estat que veu rebel·lió en unes urnes per apartar de l’alcaldia JxCAT o ERC –ha passat en diversos municipis, i fins i tot la CUP ha pactat amb el PSC a Sant Cugat del Vallès- en nom de l’eix esquerra-dreta i s’han perdut consistoris per la guerra entre forces independentistes. I mentrestant, l’unionisme ha creat, amb èxit, un cordó sanitari a Barcelona per impedir que la capital de Catalunya sigui republicana. En definitiva, res de nou en una autonomia qualsevol.
ERC, JxCAT i la CUP tenen moltíssimes alcaldies a arreu del país i és indicador que la voluntat d’autodeterminació d’una part substancial dels catalans segueix ben viva malgrat la repressió. Però s’han produït massa deslleialtats, que de ben segur que passaran factura a la ja deteriorada relació entre les forces independentistes. Els presos polítics i els exiliats, la constant repressió de l’Estat i el mandat de l’1-O pendent de complir no han estat motius suficients sumar forces en qualsevol racó del país. Conceptes com tripartit d’esquerres, pacte de progrés i sociovergència tornen amb força a l’agenda política del país. Tot plegat en un context ja clarament preelectoral a Catalunya en què ERC i JxCAT es disputaran novament l’hegemonia del sobiranisme, que equivaldrà a disputar-se les cadires autonòmiques.
La sentència contra els presos polítics deixarà vista per a sentència la capacitat de reacció del moviment. La falta d’unitat i la guerra en molts ajuntaments no és un bon símptoma, i en els propers mesos s’han de recompondre molts ponts trencats per una resposta que no es limiti a tornar a manifestar-se i a penjar llaços grocs.
