S’ha produït aquests darrers dies, una explosió atòmica de constitucions catalanes. No és fantàstic? Per una altra banda, l’ANC té en marxa “El país que volem”, Òmnium i gairebé totes les entitats sobiranistes van publicar “El clauer”, se succeeixen les presentacions sobre temes econòmics, socials o polítics sobre el nou país que tindrem, els partits polítics avancen les seves propostes municipals i nacionals, dibuixant el futur. Anem pel bon camí, els dels arguments, el debat i el contingut sobre el que significa guanyar l’Estat català. Anem deixant enrere el tortuós camí de “com ho podrem fer”, substituint-lo pel “per què ho fem”.
A vegades, la fragmentació independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Les bronques partidistes habituals sovint aterren els esperits més confiats. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí i oblidar-se de tota la resta. Per arribar a la República Catalana liberal, socialdemòcrata, socialcristiana, alternativa o fins i tot anarquista cal, abans que res, proclamar-la.
Només ens uneix el sí, la voluntat de transformar-ho tot, de constituir-nos en un nou país, de deixar de ser quatre províncies espanyoles, de fer la revolució dels somriures, la República de Catalunya, i això, tanmateix, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No cal coincidir en massa cosa més, només en la voluntat de ser lliures i de votar Sí. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor. I més enllà d’aquí, endavant les diferents propostes ideològiques. Jo estic expectant perquè liberals, republicans i alternatius em sedueixin. Què pot ser millor pels meus fills, viure en una Catalunya liberal o socialista? Però “liberal” i “socialista” són adjectius, “Catalunya”, la “República de Catalunya” és el substantiu.
Anem-li perdent la por al combat polític. Els catalans som així. Acceptem estoicament les nostres formes de vida catalanes. Ara bé, pobres de nosaltres si les propostes no passen per la revolució catalana. Senzillament, perquè ha d’existir una fracció de segon en la qual tots hem de coincidir si, com deia Rodolf Llorens el 1968, volem aspirar que Catalunya “passi de paradís perdut a hort guanyat”. Per guanyar aquest hortet, la República, ens cal ser-hi tots. D’altra manera, seguirem perduts en l’autonomisme, del que la més gràfica expressió del que significa és la fotografia del Sr. Duran Lleida al Palace esmorzant.
Ara tenim pel davant un primer objectiu extraordinàriament important: les eleccions municipals. Ens cal multiplicar els alcaldes i regidors independentistes. Tenyir el país d’independència des de la base, des dels Ajuntaments. Sumar nous municipis a l’AMI és la gran prioritat. Després, vindran les eleccions nacionals en clau plebiscitàries on, repeteixo, per damunt dels programes caldrà trobar aquella fracció de segon, aquell full de ruta compartit en què els partits que aspiren a la llibertat col·lectiva senzillament, fins i tot sense voler-ho, han d’acabar per força assumint uns punts programàtics de consens.
Guanyem. Guanyem-ho tot.
