Catalunya és la tomba de les restes de l’imperi espanyol que, volent sobreviure, afirma ser un Estat democràtic de dret que manté relacions normals amb les democràcies del seu entorn europeu. No obstant això, és incapaç de comportar-se com a tal, sinó com un grapat d’incompetents i malfactors. Les seves malifetes poden ser de llarg abast, com el saqueig de la guardiola de les pensions (aquesta sí que serà herència pel govern posterior), o directes o immediates, com el desastre de l’AP-6. Però en els dos casos, els factors són els mateixos: lladronici i ineptitud. Com sempre en aquests casos, en el moment del desastre, el ministre estava amb els toros, al futbol o a algun spa, fent l’únic que saben fer: res. I per descomptat, el resultat és el mateix. Aquí no dimiteix ningú, per ruïnosa i dolenta que sigui la seva gestió. Al contrari, com pitjor sigui aquesta, i més immoral, més s’ascendeix al responsable. Aquí està per provar-ho, el president M punt Rajoy, acusat de cobrar sobresous en B i a qui, com al responsable del desastre de l’AP-6, mai se li ha passat pel cap dimitir.
Quan toca a Catalunya, Espanya tampoc és un Estat de dret, però no només per convertir-se en un Estat de desfet, sinó per vestir-se ella mateixa de tirania. Els corruptes i inútils que espolien a Espanya es converteixen en dèspotes arbitraris quan miren cap amunt.
Des del 27 d’octubre de 2017, Catalunya és una República independent per voluntat majoritària del seu parlament legítim. Una intervenció desaforada i il·legal de l’Estat va crear una situació excepcional de fet, com el president del govern català a l’exili, el vicepresident a la presó, el govern destituït, el Parlament clausurat, tot això pendent al mateix temps de unes eleccions el 21 de desembre passat, que havien d’aclarir el futur de Catalunya. El resultat d’aquestes va ser un nou triomf del govern legítim de la Generalitat i la repetició de la majoria parlamentaria absoluta independentista:
¿A què espera el govern per reconèixer aquest resultat, reposar els exiliats i engarjolats als seus llocs, a la majoria parlamentaria al seu i permetre que el Parlament continuï amb la seva tasca, interrompuda arran del cop d’Estat del bloc del 155 (PP, PSOE, Cs)? Òbviament a que els jutges, moguts per la fiscalia, que compleix ordres del propi govern, li facin la feina bruta, impedeixin que els càrrecs electres ocupin els càrrecs per als quals han estat escollits i prestin una disfressa jurídica a la pura arbitrarietat i tirania d’un govern de malfactors que usurpa les institucions de Catalunya i boicoteja el seu funcionament com a Estat democràtic de dret, cosa que ell no és.
En aquesta situació d’arbitrarietat, despotisme, indeguda ingerència judicial, il·legalitat de fet i sabotatge espanyol de les institucions catalanes reina la més absoluta inseguretat jurídica i l’atropellament dels drets dels ciutadans. Tant és així que fins i tot Arrimadas creu que pot arribar a la presidència de la Generalitat, que les urnes no li han donat, passant per damunt de l’exili i la presó dels seus adversaris.
L’únic inconvenient per als plans espanyols d’aniquilar l’independentisme català a través de l’abús i la força és que aquest ha guanyat les eleccions que els mateixos espanyols van convocar en condicions d’irritant desigualtat al seu favor i en contra dels catalans. Toca, doncs, al president i vicepresident legítims de la Generalitat compondre el govern que va ser il·legalment deposat el 27 d’octubre i reposat per voluntat popular el 21 de desembre. Com es disposi a organitzar política i judicialment aquesta restitució el bloc del 155 és assumpte que el mateix haurà d’emprendre i és d’esperar que ho faci amb una mica més d’eficàcia de la que mostra en la gestió del trànsit, encara menys de la que té per saquejar l’erari .
Els candidats electes, Puigdemont, Junqueras, etc., han de prendre possessió dels seus càrrecs, juntament amb la resta del govern legítim de la Generalitat el proper 17 de gener sense més trampes ni dilacions. Els processos penals oberts per uns jutges complaents amb la tirania del PP per tal de muntar una causa política general contra l’independentisme s’han d’arxivar. El conflicte s’ha de resoldre en l’únic àmbit en què es va plantejar per la part catalana, el de la negociació política i l’acord i del que s’ha desviat pel caràcter marcadament franquista dels governants i els jutges que els secunden.
Mentre el govern espanyol troba una via per sortir del forat dictatorial en què s’ha ficat amb ajuda dels irresponsables del PSOE i Cs, els catalans faran bé de remenar totes les possibilitats que condueixin al restabliment de la legítima Generalitat. I en posar en pràctica les que millor garanteixin la independència i seguretat de la República Catalana.
Inclosa una mesura de resistència davant de la tirania consistent en no acceptar les condicions humiliants i il·legals que dicti l’eixanguer de governants i jutges a l’empara de l’155. La majoria absoluta del Parlament podria negar-se a constituir-se en condicions abusives i il·legals i practicar el que es coneix com la “retirada a l’Aventino”: els diputats independentistes es reunirien en una altra part, fins i tot fora de territori espanyol, en un parlament legítim de Catalunya, i deixarien la senyora Arrimadas, al senyor Iceta i al senyor Albiol reduïts al que són: una tertúlia televisiva espanyola.
