La rendició d'Esquerra

"L'estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d'Esquerra és inexistent."

Tenim sobre la taula dos formats de rendició. D'una banda, la de l'univers convergent, que tira de pastanagues com la Crida, el Consell per la República o la tardor calenta i de mentides barroeres tipus si fos per nosaltres Puigdemont ja hauria estat investit president -que dius, quins sants collons. D'altra banda tenim a Esquerra, que un cop passades les eleccions va decidir renunciar obertament a la independència com a objectiu a curt o mitjà termini.

 

És a dir, l'estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d'Esquerra és inexistent. De Convergència ja en vaig parlar i tampoc és que hi hagi primícia perquè porten tota la vida explicant-nos sopars de duro. Però la mutació d'Esquerra és la més sorprenent que he vist mai en política i quan sento parlar els seus representants encara m'he de fregar els ulls per comprovar que sí, que són les mateixes persones d'abans.

 

 

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Per això presenten Maragall com a alcaldable per Barcelona, perquè el seu perfil és idoni per acostar-se i pactar amb els qui encara tenen somnis humits amb l'Espanya federal i plurinacional que va voler vendre Zapatero. El gran problema d'aquest pla no és només que sigui lent, sinó que no soluciona els problemes que ens van impedir tirar endavant l'octubre del 2017, ni tan sols si assumim l'amenaça de violència extrema com a motiu vàlid i creïble per l'enretirada. És a dir, si l'estat espanyol està veritablement disposat a utilitzar l'exèrcit en contra de la població, ho farà siguem 5 o siguem 7. I així amb tot. Cap dels motius que puguem pensar per explicar la nostra derrota hauria estat superable pel fet de ser un quinze o un vint per cent més de gent.

 

Sergi Sol, el de la sopa, publicava l'altre dia un article en què deixava molt clar quin és l'objectiu d'Esquerra a curt termini. Després de dir que els crítics som uns hooligans i tal, escrivia que "l'únic embat de debò" és el judici als presos i que per tant "cal saber rendibilitzar-lo al màxim". També aquí, Esquerra s'està marcant un objectiu absurd. D'aquest judici en serem purs espectadors, no hi tenim res a pelar, no hi ha res que puguem fer per decantar la balança. Naturalment descarto com a eina de poder la nostra influència sobre uns pressupostos que, si no surten, es prorroguen i punt. Per tant, plantejar aquest judici com la millor oportunitat per plantar cara a l'estat o per avançar en algun sentit, demostra fins a quin punt Esquerra ha renunciat a tot. I demostra, també, que un país no pot ser dirigit per ostatges perquè llavors és el país sencer el que queda segrestat.

 

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?