LA REMUNTADA IMPOSSIBLE

"La patrimonialització de l'Estat per part d'un establishment de pensament únic unitarista i centralista fa que estiguem participant a un duel amb les regles trucades"

Un a zero. No va ser possible. El Barça (i de pas els catalans) no vam ser agraciats pels Déus amb la remuntada que ens portaria a la somiada final de la Champions League a l'Estadi Santiago Bernabéu. La posada en escena, amb tints dramàtics i de gran gesta nacional, feia pensar a un probable final èpic, heroic, històric. El duel mediàtic, la guerra psicològica, els missatges d'unitat, de sacrifici (ens hi deixarem la pell!), la crida per omplir el Camp Nou, posaven la pell de gallina. Quina sensació d'unió, de fraternitat i de decisió davant l'adversitat. Uaaaa!

És una llàstima no trobar el mateix esperit i la mateixa actitud davant les adversitats per les quals passa el nostre autogovern. No retrobem ni els tints dramàtics, ni l'èpica, ni la complicitat que genera una semifinal de la Champions quan –racionalment- és evident que ens juguem molt més en l'àmbit de la política espanyola que en l'àmbit futbolístic europeu. Encara que hi hagi moltes persones, respectabilíssimes, que pensin (o millor dit, sentin) el contrari.

L'afer Estatut està arribant a un punt de no retorn. La patrimonialització de l'Estat per part d'un establishment de pensament únic unitarista i centralista fa que estiguem participant a un duel amb les regles trucades. Tota la defensa i l'atac al text de l'Estatut és una gran pantomima en la qual qui juga confiant en el compliment de les regles democràtiques, en el sentit comú, l'equanimitat, la independència i tutti quanti, està condemnat a perdre. A Madrid, tenen les coses tan clares, que retorçaran les regles el que faci falta per parar els peus a qualsevol intent de trencar el Sant Graal de la unitat uniformista d'Espanya. El duel, doncs, es juga en dos nivells. Primer, el de l'obra de teatre còmico-bufa i que és el que llegim en els diaris. Segon, la força bruta, la del nombre, la del poder burocràtic exercit amb impunitat, que no veiem però del qual en patim les conseqüències dia a dia. En el primer nivell, hi juga la política, la separació de poders, el dret, l'argumentació, la negociació... elements constitutius de societats democràtiques avançades. En el segon, l'autoritat de l'aparell de l'Estat, la defensa dels privilegis de casta, la criminalització de la diferència... propi de societats predemocràtiques amb una concepció autoritària i despòtica de la política.

Cada cop creix més la distància entre els dos nivells de la batalla. Cada cop es simplifica més el plantejament. El primer nivell està esdevenint un simple vel que deixa veure descaradament el segon. A Madrid estan deixant de banda la comèdia i dissimulen cada cop menys. Ja no cuiden els detalls. Recorren un article de l'Estatut i el mateix calcat de l'Estatut d'Andalusia no es toca. Converteixen el TC en un tribunal de la inquisició, no en les formes, però sí en la permeabilitat a les pressions externes i a la volubilitat dels jutges. Interpreten qualsevol iniciativa catalana com un atemptat a la Constitució, a la nació espanyola, a l'Estat... a "lo suyo". Tot això, no és una conspiració, no és un estat d'ànim. És molt és profund. Allà és una actitud natural.

I aquest context el que s'està aconseguint és que les coses apareguin com que és entre ells i nosaltres. On el que prima és la força del nombre, la imposició pura i dura, la pressió sense miraments, la relació amo-esclau... Poc a poc les actituds, els gestos i els esdeveniments s'alineen per confirmar aquest escenari. I davant d'aquest cal que el mateix esperit èpic, la mateixa actitud de fermesa, la mateixa unió que hem demostrat per donar suport al FC Barcelona, es traslladi a la política i a la defensa de la nostra gent, del nostre país. Sinó, segur que en aquest àmbit la remuntada serà del tot impossible. Caldrà que posem per davant el que ens uneix, som abans que res catalans, per poder aconseguir superar el mur que estan creant davant nostre per barrar-nos el pas coma nació i coma societat avançada.

 
 

Comentaris