La regla d'or

"A l'independentisme sempre li sortirà a compte treballar allà on hi ha mínims comuns denominadors interns de Catalunya, perquè és on es generen les contradiccions amb l'estat i es fa evident que el divorci és inevitable"

Doncs ja ho tenim aquí. Després d'haver tancat files amb Rajoy en l'aplicació del 155, després d'haver donat cobertura pública als apallissaments policials de l'10, després d'haver-se manifestat amb el PP, C's i Vox pels carrers de Barcelona, agafant la mateixa pancarta i fent-se selfies, després d'haver abandonat amb ells l'hemicicle del Parlament el 7 de setembre de 2017, després d'haver anat anat amb Albiol i Arrimadas a la porta del TC a presentar recursos junts, després d'haver defensat la justícia espanyola mentre polítics catalanistes escollits pel poble tremolaven de fred en presons preventives castellanes, després de tots els gestos imaginables de fidelitat i lleialtat al projecte espanyol, ha arribat el moment que havia d'arribar, el moment en què la dreta espanyola, Única Propietària de la Idea d'Espanya, es gira contra al PSC i al PSOE. Felones. Alta traïción. Un delicte, aquest, que et porta a la presó (no és broma, José Manuel García Margallo, l'exministre, feia comptes ahir a 13TV per veure si hi havia prou diputats al Congrés per acusar Sánchez d'alta traïció i portar-lo davant d'un tribunal).

 

No serà que l'independentisme no ho hagués advertit, que això acabaria passant. Allò de Martin Niemöller, tornem-ho a recordar. Quan els nazis van venir a buscar els comunistes vaig callar, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig dir res, perquè jo no era jueu. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.

 

El Govern de Catalunya i els partits que li donen suport poden estar tranquils, perquè han fet el que havien de fer, parlar amb el govern Sánchez, i a més n'han tret petroli. El balanç provisional de l'operació diàleg se salda amb l'autodeterminació en el centre del debat polític espanyol, i amb una nova i punyent visualització d'on és que hi ha un dèficit de cultura democràtica. Amb l'afegit que aquest cop els progres catalans equidistants professionals no poden dir "és que el PP". Ha estat mig PSOE, qui ha sortit en tromba contra el diàleg amb els independentistes. Les velles glòries i també els nous barons. Han estat Iñaki Gabilondo i Àngels Barceló, la cadena SER. I ha estat l'altre mig PSOE, qui ha demostrat que no li aguanta a la caverna ni un parell de dies de portades, ni una convocatòria de manifestació. Avui hi ha més catalans convençuts que no hi ha res a fer amb Espanya que fa uns mesos, quan Elsa Artadi i Pere Aragonès van agafar el primer AVE per veure què en podia sortir, de tot plegat. Avui hi ha més consciències sacsejades. Avui, els conceptes de democràcia, república i Catalunya rimen millor que mai a les oïdes de més gent.

 

Hi ha, en aquest sentit, una constant històrica que funciona com una autèntica regla d'or. Els grans consensos de la societat catalana són a anys llum dels de l'espanyola. El mínim acceptable per a Catalunya mai serà acceptable per a l'estat espanyol. Per tant, a l'independentisme sempre li sortirà a compte treballar políticament en la franja baixa, allà on hi ha mínims comuns denominadors interns de Catalunya, perquè és en aquesta zona grisa on es generen de debò les contradiccions amb l'estat i es fa evident que el divorci és inevitable. Va passar amb l'Estatut, una operació 100% autonomista (autonomisme ambiciós, però autonomisme al cap i a la fi) que va acabar sent la gran palanca de creixement independentista perquè allò que aquí es veia just i raonable, allà va ser intolerable. Va passar amb el 9N i sobretot amb l'1O, perquè on la gran majoria de catalans hi veia una urna i gent fent cua per votar, l'estat espanyol hi veia una rebel·lió. Passa amb la immersió lingüística, perquè allà on la societat catalana hi veu normalitat, l'estat hi veu adoctrinament. I ha passat ara amb el relator, perquè allà on fins i tot el director de la Vanguardia hi veia l'oportunitat d'avançar en la resolució del conflicte parlant, tota la dreta i mitja esquerra espanyola hi han vist una traïció a la democràcia.

 

Certament, hi ha una part de l'independentisme que menysté tot això i no dóna cap valor a res que no sigui tirar pel dret, però és la part més petita i menys intel·ligent. L'operació relator ha complert la regla d'or i ha estat el tret de sortida exitós d'un nou cicle d'acumulació de forces, que continuarà a partir de dimarts amb un judici que té molts números de convertir-se en un malson comunicatiu i polític per a l'estat espanyol a nivell internacional, i que tindrà en l'opinió pública catalana un impacte incalculable. Si l'independentisme sap continuar treballant a la franja baixa, allà on entra en contacte amb majories del 70 o del 80%, el decantament definitiu de la balança pot ser ben a prop.

 

 
 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?