La reflexió de Xavier Sardà sobre Espanya

"L'encaix que reclama Xavier Sardà a l'estil de Portugal crec que a curt i mig termini és impossible. Una relació menys tensa, sí."

Xavier Sardà, el director de Crónicas marcianas de Tele 5, es preguntava l'altra dia com és que els portuguesos al matí, al migdia i al vespre se saben portuguesos i no plantegen un permanent debat identitari i, en canvi, a Espanya no se sap, perquè uns tiben cap a un cantó (referint-se a Catalunya, sense citar-la), i els altres tiben cap a l'altra (evidentment, parlava del País Basc, també sense citar-lo). I això s'ho preguntava al programa de l'Andreu Buenafuente, a la Sexta. Més enllà del pensament polític de Sardà que ja ha quedat prou explicitat, legítimament, als programes i tertúlies en que participa, on fins i tot ha tingut l'honradesa de reconèixer que a les pròximes eleccions catalanes votarà Montilla, la seva reflexió és el mirall de la realitat. "L'Espanya invertebrada" a la que es referia en aquest programa de la Sexta és aquest conjunt de pobles que conformen un únic estat però que no se senten copartíceps d'un projecte comú.

El difícil veïnatge entre Catalunya i Espanya és un mal endèmic que amb el temps no se soluciona. Al contrari. Els desencontres han estat constants al llarg de la història amb conflictes sagnants i cruents (Guerra dels Segadors o Guerra de Successió); amb manca de voluntat política per sumar voluntats i aconseguir un encaix còmode en un projecte compartit (va passar durant els governs monàrquics de començament del segle passat i també durant la Segona República, on es va produir el retall de l'Estatut del 1932, entre altres) o l'etapa de la dictadura de Franco on el règim de llibertats a tota Espanya, però especialment a Catalunya, va ser nefast.

Sardà es preguntava perquè passa tot això. És evident que hi ha un problema no resolt al llarg del segles. I que es repeteix una i altra vegada. L'últim episodi és el d'aquest nou decret de Nova Planta que no aconsegueix parir el Tribunal Constitucional perquè no es posen d'acord si escapcen molt o moltíssim l'Estatut refrendat pels catalans. El president Jordi Pujol deia ahir a Catalunya Ràdio que "estem exclosos del projecte global espanyol". La veritat és que Espanya no fa gaire per apaivagar un sentiment de desencís i de ràbia contra el maltracta que és objecte aquest país. Passa amb el tema econòmic. Amb la sangria de recursos que marxes cap a Espanya i que empobreixen Catalunya. I passa amb el no respecte a la voluntat dels catalans a tenir les seves pròpies regles per governar-se. Ull, unes regles aprovades pel Congrés dels Diputats espanyol, pel Parlament i pel poble de Catalunya.

I aquest desencaix, aquesta incomoditat, aquesta batalla permanent per no renunciar als propis drets, a tot allò que significa el patrimoni identitari heretat al llarg de la història, produeix un doble sentiment que, a voltes, pot semblar contradictori. Un, de cansament. Cansament per haver de reivindicar eternament les mateixes coses, i per la pèrdua d'energies que es podrien canalitzar per tirar endavant el país econòmicament i socialment. El segon sentiment és el de revolta que es manifesta tímidament amb les consultes sobiranistes municipals, però que a la llarga poden tenir altres expressions polítiques. Tot dos sentiments, el del cansament per no poder ser un país que el deixin ser normal, que lluita per sortir de la crisi i aconseguir el major benestar de la seva gent; i el de revolta contra la injustícia han de servir per defensar la dignitat del país. No es pot deixar passar l'oportunitat de plantar cara a l'Estat i a les actituds regressives. I, insisteixo una vegada més, políticament és molt important tenir la màxima força a Espanya per condicionar la seva política i aconseguir el que Catalunya vol, i que ha expressat –per ara—amb els seus vots al referèndum de l'Estatut.

L'encaix que reclama Xavier Sardà a l'estil de Portugal crec que a curt i mig termini és impossible. Una relació menys tensa, sí. Només depèn de la voluntat política dels governants espanyols i, sobretot, de la fermesa i valentia dels nostres representants a Madrid.

 
 

Comentaris