L’excepcionalitat, com una riuada, s’ho ha endut tot. En el fang, els vestigis. Mai un govern de la Generalitat havia vist els pressupostos tombats en la primera votació, la que hauria de permetre començar-los a tramitar. Tampoc mai una majoria absoluta de diputats havia intentat pactar un full de ruta per portar el país cap a la independència. I ara, què?
El curs de la legislatura catalana queda supeditat, de nou, a l’espanyola. En les eleccions del 26, CDC i ERC es tornaran a mesurar les forces. Però aquesta vegada els resultats seran més decisius que mai: poden condicionar la convocatòria d’unes altres eleccions a Catalunya en els pròxims mesos, probablement a partir de la qüestió de confiança del setembre anunciada per Carles Puigdemont. JxSí va demanar “el vot de la teva vida” el 27-S. Paradoxes d’aquest procés endimoniat: CDC i ERC hauran d’acabar demostrant que aquell lema era fals, tan sols una crida publicitària, si volen que l’intent d’aconseguir la independència perseveri amb formes renovades.
No n’hi haurà prou amb culpar la CUP de tots els mals de la gestió política dels darrers mesos. Es van cometre diversos errors des de la nit electoral del 27-S. Per començar, JxSí no va admetre que l’aplicació del full de ruta pactat era inviable, que calia reformular-lo consensuant quin havia de ser el final de la legislatura i l’eina per obtenir un mandat democràtic homologable internacionalment. La pugna amb la CUP es va traslladar a la presidència de la Generalitat, personificada en Artur Mas, tot i que eren cròniques les divergències de fons sobre la gestió del propi procés, els ritmes i les formes; així com els recels i les desconfiances entre els tres partits, façana endins.
Ara que els anticapitalistes han incomplert el pacte d’estabilitat (un govern no té estabilitat si no pot tirar endavant els pressupostos, ni aquí ni enlloc), la legislatura no es pot esllanguir amb una renúncia explícita o implícita de JxSí al procés i amb la recerca d’un soci parlamentari alternatiu. No els van votar per a això: tota candidatura es deu al compliment del propi programa electoral. Per tant, hi haurà d’haver eleccions, tard o d’hora, per una simple qüestió ètica, d’honestedat amb l’electorat.
La principal incògnita que s’obre és la de la reconstrucció de l’independentisme després de la desfeta. El postprocés. Poden tornar els independentistes a la trinxera de l’ideal latent, aparentment impossible, i gestionar l’autonomia com si res no hagués passat? Seran els partits sobiranistes capaços de reformular el projecte i adaptar-lo a la complexitat dels esdeveniments? El principal risc és que no ho facin, arrossegats per la batalla electoral que es pot desencadenar. Les lluites intestines. Si corre la sang i CDC i ERC avancen cap a la pugna decisiva per l’hegemonia a les urnes sense haver establert les condicions per a un pacte postelectoral, guanyi qui guanyi, com podran responsabilitzar exclusivament la CUP del fracàs estratosfèric? Tot això comptant, que potser fa mal de preveure, que sumin majoria absoluta a les urnes després d’aquestes noves eleccions.
S’obren altres interrogants. La CUP perdrà o mantindrà la seva capacitat d’influència? Superarà o sucumbirà al fantasma del trencament intern? El previsible ascens d’En Comú Podem situarà els comuns com un actor decisiu, també, per a una futura governabilitat, potser, amb els republicans? Pot Artur Mas desfer ara el pas al costat i tornar a presentar-se com a candidat dels convergents, refundats, en les properes eleccions? I Puigdemont, si no té cap família a CDC que el defensi, què? Dilemes hamletians en la reconstrucció.
