El llenguatge bèl·lic de l’anomenada dreta espanyola (com si els anomenats barons del PSOE no compartissin els postulats de PP, C’s o Vox) es manifesta sense complexos i parlen amb tota naturalitat d’il.legalitzacions i d’empresonaments. La dialèctica de l'”Hogar del Legionario” ja la tenim aquí. Els tres energúmens de la plaza Colón, i les hordes que els segueixen, acabaran perseguint al Club Super 3 per organització terrorista. És l’èxtàsi “rojigualdo” en estat pur.
Mentrestant, l’independentisme, com gairebé sempre, ni sap ni vol copsar com funciona la mentalitat política espanyola. De la mateixa manera que després de l’1 d’octubre els seus pseudodirigents, amb cara de babaus, afirmaven que no imaginaven “la reacció de l’estat”, ara també els enganxarà amb els pixats al ventre la reacció furibunda i plena d’odi d’una gran part de la població espanyola. En lloc de preparar-se per respondre a l’embestida que vindrà, van entretenint-se en picabaralles de pati d’escola i en l’organització mobilitzacions que no tindran cap transcendència.
Fa dècades, l’escriptor i periodista Agustí Calvet “Gaziel”, pronosticava el que podia esdevenir-se en el cas que Catalunya volgués independitzar-se d’Espanya. Primer descrivia el sentiment que podia produir en la seva ànima col.lectiva la pèrdua d’una part del seu territori i afirmava: “Espanya no oblidaria ni perdonaria mai una secessió semblant, una mutilació del que ella considera la seva pròpia carn”. Quina seria doncs la reacció d’una gent així? El mateix Gaziel, amb tota la cruesa, ho descriu amb aquestes paraules: “… tot Espanya ens cauria al damunt, com en una croada de reconquesta o una guerra santa”.
No és pas una casualitat que el partit polític que condiciona totalment el panorama polític (Vox) quan diu que cal “recuperar” Catalunya parli de “reconquesta”. Aquest serà el to que a partir d’ara s’anirà difonent cada dia més des de les tribunes polítiques, socials i mediàtiques de Madrid. Necessiten reconquerir. Són com el “yonki” darrere de l’heroína i el “mono” només l’hi satisfà una dosi d’Ortega Smith o Abascal.
Combatre aquesta passa no resulta fàcil perquè només Catalunya els fa sentir l’espanyolitat veritable. De fet, som la seva droga. No hi ha metadona possible per substituir-nos. Però malauradament nosaltres no som conscients d’aquest fet, i els líders polítics de casa amb disfressa independentista ens han volgut fer creure que això és podia combatre amb bones paraules i dient que som gent de pau. I això és voler prendre per ruc a tot l’electorat. Ens plau que ens tractin d’ases?
Com que no tinc vocació d’estafador polític, les meves paraules no responen a l’especulació de quedar bé amb tothom i no ferir susceptibilitats. Són producte de la constatació objectiva d’uns fets i de tractar als meus compatriotes com a adults. Per tant, de la mateixa forma que l’any 2015 Catalunya Acció érem dels primers a parlar de control del territori per fer efectiva la independència, ara cal afirmar i difondre que sense l’ús de la força per implementar una nova legalitat que trenqui amb l’espanyola és il.lusori pensar en esdevenir un estat independent. La força, quan es deriva d’una ferma convicció d’actuar contra la humiliació, mai és censurable. És més, sovint esdevé l’única sortida amb garanties d’èxit.
Ara que un sector de l’independentisme liderat per ERC abraça passatges bíblics per justificar les seves accions, seria bo també que recordessin els Evangelis que expliquen l’expulsió dels mercaders del temple per part de Jesús a fuetades. En aquesta història el temple és Catalunya, els mercaders Espanya i Jesús aquells catalans disposats a jugar fort i sense complexos.
