El judici polític contra l’independentisme parteix d’una premisa oficial amb la que volen neutralitzar el principal argument independentista: l’anomenat “conflicte” entre Catalunya i Espanya no es pot resoldre en clau política perquè la política és l’àmbit dels interessos partidistes i els egoïsmes, la negociació i el tripijoc. Només el pot resoldre un ens neutral, sense interès en el plet, imparcial i independent, és a dir, la justícia. És la garantia de l’estat espanyol, capaç de protegir fins i tot els seus anamics perquè, si fos pels polítics, molts ja estarien crucificats al llarg de la Diagonal.
Les togues s’han atorgat la tasca de defensar l’Estat i la nació espanyols perquè sembla que els altres dos poders, l’executiu i el legislatiu, no són capaços de fer-ho. Resumint el manual dels jutges de la Tercera Restauració: l’acció de la justícia presenta tres avantatges: a) gaudeix de la legitimitat de la imparcialitat; b) dels poders de l’Estat és el que assoleix un grau més alt d’impunitat i irresponsabilitat; una sentència del Suprem és el requiescat; c) és un poder independent però protegit pels altres dos, que en determinen la composició. Tot queda en família.
La lectura d’aquest procés grotesc és és que es tracta d’un càstig per haver desobeït el Tribunal Constitucional; però no només per haver desobeït la prohibició concreta de realització del referèndum: aquest és el pretext. El crim de la nació catalana sencera és la desobediència a la famosa sentència de 28 de juny de 2010 per la qual aquest tribunal, parlant en nom de la metafísica dels pobles, nega a Catalunya la condició de nació.
La rebel·lió de Catalunya, obstinada a ser nació, és una mostra d’orgull intolerable. Es personifica en el boc expiatori d’aquests nou presos/es polítics/ques als qui, després de sotmetre a tortures i vexacions inenaarrables, humiliar-los i arrossegar-los pel fang d’innumerables tertúlies o periodistes i intel·lectuals sicaris els injurien i calumnien, condemnaràn a penes exemplars com a escarment a la població.
Tot irreprotxable: Espanya és un Estat de dret, segons afirmen veus autoritzades com Gabilondo (els déus et perdonin, Iñaki, els altres no podem) o Coixet en vídeos de propaganda de l’Estat neofranquista. En ella hi regeix l’imperi de la llei i els acusats tindran un judici just i immaculat.
És el mateix discurs fals, mentider, és a dir, espanyol, de sempre. Tot és mentida. La causa va ser iniciada com una persecució política per l’anterior govern del PP amb la intenció de “decapitar” l’independentisme. Aquell govern feia servir els jutges com a comissaris a les seves ordres, a la qual cosa ells es plegaven diligentment perquè en depenien ascensos, promocions, endolls, privilegis, que és l’únic que els importa. I aquest govern d'”esquerra” socialista segueix amb el mateix esperit catalanòfob i ànim escarmentador.
Els jutges entenen el missatge: contra els catalans, tot s’hi val. L’abús, la tortura, la violació sistemàtica de drets, la prevaricació, qualsevo cosa serà passara per alt, ignorada per un fiscalia còmplica i legitimada després per l’aparell de propaganda del ministeri d’Afers Catalans, dirigit per Borrell i a les ordres del qual ja treballa una caterva de mindundis acadèmics que parlen amb l’autoritat inexistent que els condedeix ser els gossos ideològics del seu senyor.
Envalentits pel suport del poder que els importa més que el dret, els magistrats espanyols decideixen encapçalar la rebel·lió de l’ordre, la llei i la justícia contra la rebel·lió injusta, demagògica i antidemocràtica dels independentistes.
En la seva arrogància, aquests fariseus mediocres del món judicial no s’han adonat que, fent un pas al davant, ara se’ls veu més i se sap què són.
El Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial són l’habitació de guàrdia del règim del 78, consistent a anomenar democràcia a un franquisme cristal·litzat sobre uns ciments fets amb centenars de milers d’assassinats enterrats a cunetes, els hereus i beneficiaris directes dels quuals avui seuen als tribunals anomenats de justícia per continuar impartint la del vencedor. I com que és la justícia del vencedor, les formes són igual. La instrucció del procés ha posat en evidència la incompetència fabulosa del jutge Llarena i ha resultat en un despropòsit sense precedents. El president de la sala jutjadora, fill d’un capità de la Legió i un africanista, personatge mediocre i fosc capaç d’alterar l’ordre acceptat per endollar la seva filla en perjudici d’altres ciutadans, no té autoritat moral per jutjar ningú.
I menys a uns presos polítics la sola existència dels quals ja és prova de la iniquitat total d’una causa on els papers estan invertits: són els acusats els qui haurien de jutjar i els jutjadors els qui haurien de respondre per anar contra la justícia a les ordres d’un govern tirànic.
