La realitat

Sabent perfectament que els podia caure un cop de porra, més de dos milions de persones van sortir de casa per votar. Posant-hi tot l'esforç repressiu i milers d'agents, l'estat només va aconseguir tancar el 10% dels col·legis.

En una demostració més de la seva capacitat de seducció i de generar adhesió a través d'un projecte nacional modern, cívic i acollidor, l'estat ha activat l'estratègia del pànic per intentar retenir Catalunya. Ho fa jugant amb dues pors universals, que compartim tots els éssers humans: la por física (policia i guàrdia civil) i la por de l'empobriment (fugida d'empreses). La batalla és, més que mai, psicològica. A través de la por, es pretén fer trontollar el moviment social més important d'Europa i els seus dirigents, introduir-hi la divisió i, finalment, paralitzar-lo.

 

Vostè està a favor de la independència i ha tingut por en algun moment des de diumenge? Jo també. Vaig tenir por davant del meu col·legi electoral mentre ens arribaven les imatges del que passava en altres llocs. Vaig tenir por les dues vegades que (falsa alarma) ens van dir que la policia arribava i vam trencar les cues per posar-nos tots ben junts davant la porta del Casal. Aquesta setmana, com molts de vostès, he sentit ben a dins meu el vertigen del salt al buit de la declaració d'independència. I també se'm va fer un nus a l'estómac quan vaig començar a llegir les notícies dels canvis de seu social dels bancs.

 

Puc explicar com he vençut la por: observant la realitat. La realitat diu que ni els serveis d'informació de la policia i la guàrdia civil, ni el CNI, van ser capaços de trobar i requisar una sola de les urnes que els meus conciutadans tenien amagades a casa. La realitat diu que les paperetes van arribar a totes les escoles. La realitat diu que el meu Govern va preparar i executar la jugada del cens universal sense que l'estat, amb totes les seves escoltes telefòniques i els seus satèl·lits i el seu ciberespionatge, ni tan sols ho ensumés. La realitat diu que, sabent perfectament que els podia caure un cop de porra al cap i a les costelles, més de dos milions de persones van sortir de casa per votar. I també diu que, posant-hi tot l'esforç repressiu i milers d'agents traslladats especialment, l'estat només va aconseguir tancar el 10% dels col·legis.

 

La realitat diu més coses. Diu que ni la Caixa ni el Sabadell han tancat ni tenen previst tancar ni una sola oficina a Catalunya, que no traslladen ni un sol treballador, i que el senyor Fainé i el senyor Oliu continuen vivint on sempre i tenint el despatx on sempre. La realitat diu que els efectes reals de traslladar la seu social (una seu social pot ser una habitació de 8 metres quadrats i un telèfon) són insignificants. La realitat diu que el deute espanyol supera des d'aquest estiu el 100% del PIB, i que, si no reconeixen l'estat català i negocien actius i passius, serà literalment impagable i faran fallida. La realitat també diu que el tractat de la Unió Europea prohibeix expressament utilitzar l'exèrcit contra els propis ciutadans, sota pena d'expulsió de la Unió, i que per tant l'única força que poden utilitzar contra nosaltres i les nostres institucions és la mateixa que només va poder tancar el 10% dels col·legis.

 

 

I, sobretot, la realitat diu que som molts, que hem demostrat una capacitat organitzativa i una resiliència mai vista a l'Europa occidental, que som gent pacífica, que diumenge vam aprendre a passar por junts i que dimarts vam aprendre que podem aturar el país cada vegada que ens ho proposem, que el cas de Catalunya ja està definitivament sobre la taula de totes les cancelleries, que els mitjans de comunicació internacionals li estan dient unànimement al govern espanyol que segui a negociar, i que tenim un Govern intel·ligent, compromès, responsable i audaç alhora, que ha fet una feina extraordinària fins ara i que mereix la nostra confiança. No és moment d' abaixar el cap. És moment d'ajudar-nos, d'estimar-nos i, sobretot, de confiar en nosaltres mateixos.

 

Comentaris