Per ser demòcrata no és necessari només dir-ho a tothom, a tot hora, cridar-ho a cada cantonada com si un mateix, per molt que ho sigui, no s’ho acabi de creure. De fet, és que quan potser no et creus massa que tens determinada qualitat és quan et veus en l’obligació de repetir-t’ho a tu mateix i als altres perquè així, a força de projectar la idea, acabis adquirint la característica que et falta. Ser demòcrata és bàsicament actuar com a tal, sense necessitats propagandístiques. És molt millor que et reconeguin com a demòcrata perquè veuen com actues que no que creguin que ho ets perquè tu els hi ho expliques.
En el moment actual a Catalunya molts s’han acostumat a parlar de democràcia i a refugiar-se en la paraula sense acabar de contrastar si en realitat actuen com a autèntics demòcrates. Tampoc sembla que tothom hagi fet els deures i hagi reflexionat profundament sobre què suposa ser demòcrata, que bàsicament podríem estar d’acord que és tenir clar com es conviu sota el mateix sol juntament amb el teu adversari. Els autèntics demòcrates accepten les regles del joc, els resultats de les urnes, les decisions legítimament adoptades per un Parlament. Els demòcrates autèntics accepten sense problemes que davant seu s’hi pugui asseure algú que pensa totalment diferent.
Acceptar la realitat és el primer deure d’un demòcrata i no sotmetre a la resta a la tirania dels seus desitjos. Les coses de vegades són com són i no com ens agradarien que fossin. Què hi farem? Podem treballar per transformar-les, capgirar-les, però hi ha coses que no canviaran per molt que pensem que haurien de ser d’una altra manera.
Els que no volen acceptar la realitat pretenen viure instal·lats en la bronca perquè a això els impulsa el seu objectiu de quadrar la realitat i fer-la entrar en el marc mental idíl·lic que dibuixen els seus desitjos. La realitat, però, s’imposa. Els realistes llavors es converteixen en “traïdors” perquè aquelles idees no factibles, evidentment, es revel·len com inexecutables. Però no hi ha altre remei que acceptar la realitat, perquè és la única dimensió que reuneix tots els ingredients per acabar sent “efectiva”.
