La raó democràtica

"La raó democràtica  s'ha afegit a les altres raons per la independència, sobretot entre persones de tradició progressista i d'un cert nivell cultural, fatigades de la indigència democràtica a Espanya"

L'apel·lació als "drets històrics" ha tingut, en general, una acollida més aviat minoritària en el sobiranisme català. En canvi, durant dècades, l'independentisme es basava en els conceptes clàssics d'una identitat nacional diferenciada, com ara la llengua, la cultura, la història, les tradicions, el folklore, els valors col·lectius, etc.  La raó cultural era quasi exclusiva entre els catalans d'origen, però, amb el temps, la reivindicació independentista ha trobat un nou argumentari en l'àmbit econòmic i del benestar, que han fet seu molts nous catalans. Enfront d'un dèficit fiscal escandalós, la corrupció sistèmica, la discriminació en inversió pública, sobretot en l'àmbit de les infraestructures, i la mala gestió tan habituals en els governs d'Espanya, són molts els catalans que pensen que una República catalana podria satisfer millor les seves necessitats materials, pràctiques i quotidianes, amb un nivell de qualitat de vida molt superior a l'actual, en plena dependència d'Espanya. La raó econòmica i del benestar, a més, en plena crisi generalitzada, ha conegut un gran nombre d'adeptes, aquests darrers anys.

 

Però la profundíssima crisi estructural que viu l'estat espanyol ha disparat una altra raó per la independència: la raó democràtica. Espanya és avui, als ulls de tothom, un estat immers en una crisi profunda. Tot i ser, a tots els efectes, un estat membre de la Unió Europea, no ha tallat encara amarres amb el franquisme, començant per la figura del cap d'estat, nomenat a dit pel general. Aquest té una Fundació que duu el seu nom i les donacions a la qual desgraven a Hisenda, mentre que el seu cognom és exhibit amb ostentació pels descendents en forma de ducat, renovat per un govern socialista, mentre que la duquessa en qüestió és habitual a les televisions públiques i privades. Al carrer, alhora, les manifestacions nostàlgiques de la dictadura s'expressen en forma de banderes preconstitucionals, símbols falangistes, crits feixistes i agressions als ciutadans que pensen diferent, tot plegat enmig de la més gran de les impunitats, davant d'uns cossos policials que s'ho miren de prop.

 

L'arquitectura constitucional espanyola blinda davant la justícia la figura del monarca, per més que aquest, com sembla, s'hagi enriquit de manera irregular, aprofitant la situació de privilegi del seu càrrec no elegit democràticament. El fill, per la seva banda, s'ha arrenglerat amb les posicions més ultres expressades per un cap d'estat europeu, sense manies ni complexos. Al seu entorn, s'ha bastit una cort d'aprofitats, dropos i inútils que viuen, a Madrid, del negoci de la unitat d'Espanya, concepte del qual fan dogma de fe. Espanya ja no és Castella, Espanya és només Madrid, perquè Madrid s'ha quedat Espanya. I aquest dogma intocable és el que abracen, per tal de mantenir els seus privilegis, aquesta colla de xucladors de l'esforç dels altres: alts funcionaris de l'administració, civil, militar i judicial; noms clau del gran empresariat i del món de l'esport, de la conferència episcopal i tot el món de la fama cañí: cantants, artistes, toreros, presentadors de televisió, periodistes, tertulians, esportistes i personatges lumpen dels programes del cor, el safareig i la misèria humana.

 

S'aproven lleis que no s'apliquen, se'n vulneren d'altres en interpretar-les de manera partidista, s'inventen delictes que mai no han existit i s'empresona gent que a la resta d'Europa estaria en llibertat. Es dissolen parlaments i governs i es convoquen eleccions, totalment al marge de la legalitat  electoral habitual, mentre es reprimeixen pràctiques democràtiques com ara referèndums. S'arriba al més extrem dels ridículs, prohibint colors en plena primavera, perseguint cantants i actors, segrestant llibres, volent censurar programes de ràdio i televisió, intervenint en la política parlamentària decidint qui pot ser o no diputat o president, malgrat que hagin estat escollits directament pel poble a les urnes. La independència judicial, a Espanya, és, en general, un somni, i el desprestigi internacional aconseguit per aquest estament arriba ja a límits indescriptibles. Hi ha jutges que fan política pel seu compte, autoinvestits de la convicció que ells han de salvar Espanya de la desintegració, davant la incapacitat de fer-ho dels polítics. Reaccionant amb la hidalguía castellana ofesa, com si encara es trobessin a l'època imperial "donde nunca se ponía el sol", quan la cultura democràtica i de separació de poders, a Europa, pren posició en contra dels seus criteris, amollen el seu pitjor i més profund antieuropeisme, barreja de complex d'inferioritat dissimulat i espanyolisme barroer.

 

 

Espanya viu una deriva antidemocràtica, enmig d'una onada de xafogor insuportable generada pel nacionalisme espanyol, terreny on competeixen les diferents forces polítiques. En general, a Espanya la justícia és infrajudicial, la democràcia infrademocràtica i la política infrapolítica, tot ben atiat per uns mitjans de comunicació, majoritàriament irresponsables i fanàtics, que en comptes d'informar amb objectivitat i imparcialitat, actuen des de la manipulació, la mentida i el sectarisme. Hi ha un dèficit paorós de cultura, tradició i vocació democràtica que afecta tots els estaments sense excepció, amb un odi ètnic contra tot el que fa tuf de català que ja traspassa les fronteres dels tòpics i els prejudicis més tronats i previsibles. Per això, la raó democràtica  s'ha afegit a les altres raons per la independència. I ho ha fet, sobretot, entre persones de tradició progressista i d'un cert nivell cultural, fatigades de la indigència democràtica a Espanya i convençudes que, en una República catalana, les coses podrien ser d'una altra manera i podríem gaudir, just al contrari d'ara, d'una democràcia d'alta intensitat i qualitat.

 

Comentaris