Dies passats hem pogut llegir que l’abstenció de la CUP, en la votació parlamentària per demanar a l’Estat el traspàs de competències per celebrar un referèndum a Catalunya, era un senyal de menyspreu del present en nom d’un futur idealitzat per somiatruites i polítics de cafè. En canvi, l’important seria una realitat pura i dura representada, mal que ens pesi, per una llei espanyola que defineix els límits de l’acció política immediata. “Dura lex sed lex” seria la divisa d’aquesta línia de realisme polític a tot preu. Es tracta d’un realisme efectiu “sobreactuat” (i, en conseqüència, superficial i mecànic), que porta a afirmar que la política no s’ha d’interessar pel que “ha de ser”, sinó únicament pel que “és”. Es tracta d’una perspectiva que no ens permet de veure més enllà del nas, l’ exemple més notori de la qual és la política dels últims trenta-cinc anys al Principat, feta per polítics “realistes” (des dels que s’haurien sotmès a una “dictablanda” estil 23-F, fins el que van defensar la LOAPA, o els que es van resignar a omplir el cove de peixos). Amb aquests criteris estàtics, les mobilitzacions dels últims vuit anys no haurien introduït, amb la seva passió, la seva lucidesa, i la seva organització, la relació de forces favorable a Catalunya en la seva pugna amb Espanya. Aplicar la voluntat a la creació d’un nou equilibri entre les forces existents i operatives. Recolzar en la determinació que dóna una consciència clara del que és just i progressiu. Reforçar la potència d’aquesta determinació per fer-la triomfar.
Tot plegat és el que ha constituït el terreny de la “realitat efectiva”, sense moralismes i sense fer volar coloms, on han tingut lloc les mobilitzacions de la PDD, les Consultes per la independència, les manifestacions de 2010-2013, les Diades promogudes per l’ANC el 2012 i el 2013. Uns moviments que s’han desplegat sobre aquella “realitat efectiva” per dominar-la i superar-la (o contribuir a fer-ho). El que “ha de ser”, doncs, és el més concret que hi pot haver. L’única interpretació de la realitat que es pot considerar realista, i d’acord amb la història, és la que intenta superar el present immòbil. És l’única història en acte i l’única política possible. La que ha fet la mateixa gent sense tenir present la cotilla de la “realitat”.
En aquest sentit, també s’ha parlat de divorcis, jutges i paperassa per complir amb els tràmits necessaris per a la separació. A banda que no hi va haver boda, sinó imposició; que les condicions del contracte les va redactar l’opressor; i que és aquest mateix opressor qui tria lloc i designa jutge, ja em diran com s’explica a la gent que cal anar pam a pam, reforma a reforma, fins que t’imposin una altra acta matrimonial pels segles dels segles. Així no es pot reconciliar la realitat del present amb la història ni fer del seu coneixement política alliberadora. Com ha dit la CUP amb la seva abstenció: “De te fabula narratur”. Els daus ja són llançats i estan trucats.
