La quadratura del cercle espanyol

"¿Fins quan sentirem maleir aquesta Espanya a aquells que en el fons l'idolatren?"

Ara la temptació continuarà sent la de modernitzar Espanya. Si amb la transició postfranquista el pacte Catalunya/Espanya va articular-se entorn de la quimera de fer d'Espanya un país més modern, ara s'ha topat amb la realitat de les coses. Catalunya ha fet d'Espanya una cosa més moderna i lluminosa, és cert, però la llum no ha arribat pertot. Una cosa és modernitzar i l'altra és civilitzar. El que s'ha trencat és el pacte de civilització, el que permet que una comunitat creixi amb la llibertat que ella mateixa s'imposa sense restriccions de cap mena.

Certament el projecte moralment dissenyat per Espriu —i que Pujol va abanderar— ha fracassat, però era una ingenuïtat majúscula provar de fer-lo funcionar davant una massa de pedra picada, sorda i ressentida, anomenada Espanya. El TC només ha vingut a dir en veu alta el que va estava implícit en la Constitució del 78. El que ha dit el TC, en essència, és el mateix que s'expressava en el nucli més dur del cor polític d'Espanya, fos d'esquerres o de dretes. ¿L'esperit de la transició? Aquest esperit, aquest fantasma, només era percebut des de casa nostra, no més enllà de l'Ebre, on sempre ha donat la festa per més o menys liquidada.

Podem carregar contra el TC. Podem dir que és un òrgan polititzat i que s'hauria de dissenyar un Constitucional a l'americana, amb membres de prestigi imparcial. Però aquesta temptació no abocarà a res més que a perpetuar el problema. Aquest té la base en la cultura política espanyola, no en el disseny de les seves institucions. Siguin quines siguin aquestes, Catalunya —ai, que ara les voldrà redimir: tragèdia còmica— sempre tindrà totes les de perdre. Jo ho hem vist: la unitat catalana de tots els partits no és res, paper mullat, als ulls d'Espanya. No aprendre aquesta lliçó pot portar-nos a conseqüències fatals.

Espanya només és una, i sempre valdrà més la unitat que la diversitat; sempre valdrà més la igualtat que la llibertat; sempre es permetrà l'autonomia mentre no suposi una volada perillosa per a la sacrosanta unitat de l'Estat.

Carregar ara contra el PP, contra el TC, contra el PSOE no és res més que santa innocència. Les coses havien d'anar així, ¿algú creia sincerament que la Catalunya que volem cap a la Constitució del 78? Els que van pintar aquell cercle haurien de donar explicacions: sabien que el nostre país arribaria a tocar amb el cap al sostre.

S'ha de ser molt caparrut, molt ingenu, molt curt de mires per a provar d'encaixar la Catalunya madura i plenament moderna que desitjaven els catalans amb el nou Estatut dins el marc rígid i poca-solta que pinta la Constitució espanyola, sorgida després de quaranta anys de troncades franquistes. Els partidaris de la via estatuària pretenien la quadratura del cercle: una geometria irresoluble, basada en un fatal desconeixement del contrincant. Ho palpem ara: ni diners, ni símbols, ni llengua plenament normalitzada, ni un poder judicial amb traces nostrades. Conclusió: l'estat de les autonomies ha mostrat on s'acaba el tauler de joc. Catalunya ha arribat a la última línia: ha demanat que el peó es torni dama i li han dit que res de res, que, com a molt, li donen un trist cavall sense possibilitats de jugada guanyadora.

Però Catalunya aguanta, sempre aguanta. Catalunya parlarà i actuarà. Però hauria de ser alguna cosa més que una rebequeria. També ens hauríem de plantejar quins han estat els nostres errors. "No passarà res", diu Alfonso Guerra. Sap que els catalans som de lladrar i no mossegar. I té raó: som més civilitzats, amb una sòlida cultura democràtica que ens allunya de les ganyotes, les violències i dels gestos grandiloqüents. Però no haurien de continuar passant-nos la mà per la cara com si fóssim ximplets. Arriba un punt en què tot això es fa insuportable.

Voldríem veure més unitat: però tenim eleccions a prop i això és impossible. Voldríem veure un nou pla de sortida d'aquest atzucac com més aviat millor: però l'espera serà llarga i els diversos fulls de ruta que es plantegin demanaran voluntat d'arriscar i jugar fort. ¿Podrem fer-ho? Els juguen fort i no tremolen: repeteixen a tort i a dret allò de la "indisoluble unidad de la nación española". El TC "ha rechazado las más peligrosas pretensiones segregacionistas y establecido con claridad la prevalencia de la única nación española": aquesta és la impressió que preval.

No hi ha encara un pla B més enllà de les paraules de sempre: independència o federalisme. Sense gestos decisius tot això ja fa massa olor de frustració, d'immobilisme, de temença. ¿Voldrà Catalunya seguir somiant en construir un Estat dins de l'Estat espanyol? ¿Fins quan sentirem maleir aquesta Espanya a aquells que en el fons l'idolatren?

 
 

Comentaris