La provocació permanent

 

El diccionari de l'IEC defineix el mot "provocar", en la seva segona accepció,  com a "excitar (algú) a la baralla". No crec dir res que no pensi molta gent, de força temps ençà, si afirmo que Catalunya porta uns quants anys sent víctima d'una provocació permanent. I que l'objectiu final d'aquesta provocació incessant no és altra que algú perdi els nervis i passi el que no ha passat fins ara: una desgràcia. Un episodi de violència greu, doncs, que serveixi per a desposseir de legitimat l'aspiració independentista, associada sempre a procediments pacífics i democràtics. La provocació no té límits, ni temporals, ni temàtics, ni territorials. Es produeix en tot moment, amb qualsevol pretext, i en tot lloc. 

 

Hi ha provocació forçant el marc legal amb interpretacions de les lleis i aplicacions d'aquestes clarament desproporcionades. Hi ha provocació institucional quan el cap de l'estat fa un discurs de part, avalant l'ús de la violència policial contra la ciutadania pacífica i indefensa. N'hi de política quan, amb to de befa, tota una vicepresidenta del govern espanyol afirma: "Ahora se llama Diplocat en li-qui-da-ci-ó!" i somriu amb to de superioritat humiliant. Hi ha provocació parlamentària quan tot un ministre gosa dir a un diputat català que el llaç groc és ofensiu perquè "en España no hay presos políticos". N'hi ha de mediàtica quan des de la televisió pública estatal, pagada entre tots, es manipula la realitat assegurant que els ultranacionalistes espanyols que retiren creus de la platja de Canet són banyistes que prenien tranquil·lament el sol, malgrat que, curiosa forma de prendre'l, van amb la cara tapada amb passamuntanyes, completament vestits i calçats, alguns d'ells coberts amb gecs d'estètica paramilitar. Hi ha provocació de partit quan les joventuts del PP engeguen la campanya "el groc al groc", convidant la gent a llençar els símbols grocs al contenidor del mateix color. I hi ha provocació directament destinada a escalfar l'ambient, quan el diputat Carrizosa, home bondadós i de diàleg, de mirada plena d'amor, que destil·la satisfacció i complaença per la terra on viu, engega a dida els llaços grocs dels escons parlamentaris. Curiosa la noció de llibertat d'expressió d'aquesta gent: l'entenen sempre com el seu dret a carregar-se i impedir la llibertat d'expressió dels altres. Si tan convençuts estan que Espanya és la solució i que les seves propostes són captivadores, perquè no en fan propaganda i ens les expliquen, sense fer malbé les dels altres? Cada cop més, C's fa pensar en la Falange del 36 i la seva dialèctica agressiva de "los puños y las pistolas", ja que tot ho arreglaven a base de provocacions fatxendes i mastegots.

 

Protagonitzant els nacionalistes espanyols episodis agressius d'intolerància, el que pretenen, amb l'objectiu de fer mal a la nostra causa d'emancipació nacional,  és generar la idea que a Catalunya hi ha inestabilitat als carrers, enfrontaments quotidians i una situació creixent de violència, quan, precisament, la inestabilitat, els enfrontaments i la violència són provocats per ells i només per ells. En fi, el volum de la provocació està pujant com mai, fins a extrems impensables, també com un recurs per a desviar l'atenció davant un estat dirigit per una organització criminal que practica el pillatge institucional a les arques públiques i que té, ara sí, polítics presos i no pas presos polítics. I més que en tindrà. 

 

Enfront d'aquest panorama ens cal actuar no sols amb serenor, sinó, particularment, amb intel·ligència. No podem actuar com ells, perquè, precisament, no volem ser com ells són. Totes i cadascuna de les accions reivindicatives han de basar-se en l'astúcia i la simpatia que siguin capaces de generar, procurant no incomodar els usuaris de l'espai públic, sobretot quan aquest ha d'estar ocupat, com ara platges, piscines, etc., evitant així acusacions d'incivisme o de restricció de l'espai de forma indeguda. Per això és molt bona idea passar de les creus als para-sols grocs, les tovalloles grogues, els banyadors i biquinis grocs, les pilotes grogues, les gorres grogues, els matalassos grocs, els flotadors grocs i qualsevol estri, peça o giny que se'ns acudi d'aquest color, fins al punt que hi hagi tant de groc pertot arreu que sigui impossible de prohibir-lo, o bé de reaccionar en contra d'aquest color, si no és que aquells que ho facin vulguin caure en el més colossal dels ridículs, aquí i fora d'aquí. 

 

 

Finalment, en aquesta guerra de nervis, nosaltres som els únics que no podem perdre'ls, perquè llavors ja hauríem perdut del tot. Aprofitant que ve l'estiu, aquells dels nostres més propensos a l'augment de la temperatura davant la provocació espanyolista, són els que haurien d'actuar d'una manera més enginyosa, espavilada i lúcida, amb accions que cridin l'atenció per la seva audàcia, espectacularitat i originalitat. Cremar retrats de polítics, amb la cara tapada, mai no m'ha semblat un bon mètode, perquè no genera simpaties, és fàcilment condemnable i aviat converteixen l'acció amb un intent de cremar la seu del partit dels fotografiats en qüestió. Ni tampoc he simpatitzat mai amb la crema de banderes. Les banderes representen comunitats nacionals, integrades per persones concretes que s'identifiquen amb el seu símbol, amb tanta naturalitat com nosaltres ho fem amb el nostre. Allò que cal fer amb els polítics contraris a la nostra causa és convèncer la gent perquè deixi de votar-los, no pas premiar-los amb arguments perquè encara en surtin reforçats com a víctimes, més encara amb un format i una estètica d'actuació, allunyada dels nostres paràmetres i que crea més rebuig que altra cosa. I, amb les banderes que no volem que onegin amb superioritat al nostre país, sinó amb normalitat a les ambaixades, càmpings i xiringuitos de platja, el que cal no és cremar-les, sinó arriar-les, amb tota la solemnitat del món, mentre hissem la nostra perquè voleï, ben alta, ben dreta, ben sola. Aquest i no una altre serà el senyal definitiu de la nostra victòria com a poble. A cadascú, doncs, el seu. Ells, doncs, que es quedin amb la violència, la provocació i l'aversió a la diferència. I nosaltres quedem-nos amb allò que ens ha dut tan lluny com ara som: la resistència pacífica, la mobilització popular i la defensa de la democràcia.

 

Comentaris