La prova de la burca

"No es pot construir una societat sense compartir unes quantes normes, uns quants procediments, uns quants coneixements i uns quants valors"

El debat sobre la burca és simbòlic. Però simbòlic no és el contrari d'important, de necessari ni tant sols d'urgent. Certament, no hi ha una florida de burques pels carrers catalans, el debat no s'imposa per una necessitat quantitativa. Però amb el debat sobre la burca comencem a plantejar-nos una qüestió transcendental, de fons, en la que ens juguem el futur i la cohesió de les nostres societats: la qüestió del punt d'equilibri entre allò que en unes societats inevitablement diverses hem de compartir tots i allò que podem tenir cadascú de diferent. Les nostres societats ja no seran mai més, si és que ho han estat mai, homogènies des del punt de vista religiós, de costums, de visions del món, de llengües, de referències culturals. Però no poden ser tampoc una constel•lació de bombolles impermeables que no estan lligades per cap fil, que no tenen cap mena de cohesió territorial. Hi pot haver moltes coses diferents, però hi ha d'haver algunes coses compartides. Si no, no hi ha societat. Hi ha una altra cosa.

En primer lloc, hem de recordar que la burca no és una imposició religiosa: no hi ha enlloc a l'Alcorà que obligui a dur burca. És un costum local, que es legitima en la religió i que reflecteix una visió del món. Però un costum, al cap i a la fi, no pas un precepte religiós. Per tant, no dramatitzem el debat: no és islam sí o islam no. És si mantenir a l'espai públic de les nostres societats un costum com aquest és compatible amb les normes i els valors compartits. En principi, i en relació als costums, l'actitud democràtica és que cadascú faci a casa seva el que vulgui. Està bé, però hi ha uns límits. Primer, una cosa és cadascú a casa seva i una altra l'espai públic compartit. En l'espai públic compartit de vegades hi ha coses que no són compatibles, costums que no es poden mantenir a la vegada. I hi ha valors compartits a la plaça pública que impedeixen fins i tot fer segons què a l'espai privat.

Permetin-me un exemple estrictament pràctic. Hi ha països del món on circulen per l'esquerra. Aquí circulem per la dreta. No s'hi val que una part dels nostres ciutadans, perquè provenen de països on es circula per l'esquerra, reivindiquin com a costum propi continuant-hi circulant aquí. Seria el caos. La majoria per la dreta, uns quants per l'esquerra... Hi ha unes normes que s'han de compartir, per raons pràctiques. No s'hi val apel•lar al costum. I això és un tema, conduir per la dreta o l'esquerra, on no hi ha cap factor moral o de valors que faci millor una opció que l'altra. Simplement, hi ha coses que per tenir sentit han de ser per a tothom. Les normes i les lleis. No poden haver-hi excepcions en nom del costum.

Amb el debat sobre la burca estem marcant un possible límit: tothom pot anar vestit com vulgui, però no es pot anar amb la cara tapada a l'espai públic. I al costat d'això, es pot tenir el debat –complex- sobre què significa la burca i a quins valors i a quin paper de la dona va associada. Amb el debat sobre la burca es deixa anar un missatge simbòlic, però oportú i necessari: hi ha regles de les nostres societats que són per a tothom, encara que contradiguin alguns costums. No es pot construir una societat sense compartir unes quantes normes, uns quants procediments, uns quants coneixements i uns quants valors. La qüestió de la burca és en el fons la qüestió dels límits.

 
 

Comentaris