“Si només aconseguíssim [la independència i la regeneració política] aquest país seria fantàstic”. És el que proposa Joan Carretero i no es pot deixar d’aplaudir aquest seu propòsit.
Perquè té raó. Qui no vol independència i regeneració?
Ara, amb aquestes propostes pre-polítiques tan elementals encara no sabem quines polítiques concretes presenta per fer crèixer l’una i l’altra.
No passin ànsia, que de tot això n’hem de saber alguna cosa avui. Però, de moment, val a dir que Carretero i Reagrupament no han arrencat gens malament: han copsat el feeling de tanta gent.
I aquí és on la maten. Ralf Dahrendorf explicava que no són pas els polítics els qui reparteixen llibertat ni prosperitat, per molt que s’apropiïn dels mèrits d’una i altra. Llibertat i prosperitat depenen dels ciutadans, de la societat civil. No exagerem, doncs, la importància dels polítics.
Mantinguem-los al lloc que els toca, que no és pas una posició qualsevol. Són guardians de les normes de la vida pública –a cops amb l’ajut de policies i jutges– i marquen el to d’una comunitat. Creguin-s’ho primer que tots els mateixos polítics. O pensen que l’estil de Reagan i Thatcher està desconnectat de l’individualisme rampant dels anys vuitanta? O que la corrupció dels anys noranta –Itàlia, França…– és estranya a les corts de presidents i primers ministres triats democràticament? De cap manera. Si els polítics no observen les normes o fan servir el to equivocat, la societat sencera en pateix les conseqüències.
En aquestes condicions, manta votants es veuen temptats pels antipolítics o per l’abstenció. Ho hem vist abans. Ross Perot. Bernard Tapie. Juan Marie Le Pen. Vladímir Putin. Silvio Berlusconi…
Òbviament la resposta a la manca de popularitat o de lideratge dels polítics no és ni una cosa ni l’altra. La resposta és tenir millors polítics. Dahrendorf els definia gent amb un historial demostrable en altres professions que ha après després l’art de la política. De cap manera aficionats, però tampoc gent completament casada amb la política. Que si els fem fora sàpiguen què fer.
I si volem que la democràcia funcioni, cal que tinguin algunes conviccions que evitin que l’ordre polític esdevingui una dictadura de la voluntat o de la burocràcia.
Conviccions fermes, perquè la llibertat no pot créixer ni sobreviure en qualsevol atmosfera o clima. L’ecologia de la llibertat és fràgil. La llibertat necessita hàbits nets, costums racionals i el respecte valent dels uns pels altres. La llibertat necessita actes petits de virtut, nusos de lleialtat, amors intensos i compromisos sòlids. La llibertat necessita institucions curoses de tot plegat i, aqueles, al seu torn, volen gent amb certs hàbits morals.
El país necessita una política i uns polítics millors. De tot això potser en tindrem bones notícies cap al vespre.
