L’escena, tremendament ridícula, d’una preadolescent pija llegint un text en què s’autoanomena cap d’Estat quan la biologia familiar ho permeti és el millor antídot contra el sistema monàrquic. Cap ciutadà amb una mínima autoestima política pot creure en la superioritat genètica d’una família concreta. No hi ha espai racional per empassar-se que aquesta nena té una missió pública per damunt de la democràcia.
En qualsevol cas, la imatge d’Elionor de Borbó pronunciant l’article que consagra la monarquia espanyola ha deixat molt clara la pobresa del futur institucional del 78, lligat i ben lligat a la legitimitat que arrenca del 1939. El ritual de la princesa madrilenya no deixa marge a l’evolució democràtica del sistema espanyol, que reacciona, frontalment i sense dubtar-ho, a les demandes -cada cop més freqüents- d’un referèndum sobre la forma de l’Estat. República? Aquí està la meva nena.
Afortunadament, a Catalunya aquest debat està superat des de fa temps. No crec que hi hagi gaire gent que estiguin convençuts que Elionor de Borbó serà reina d’Espanya, però encara en conec menys que ho creguin respecte a Catalunya. O sigui que, es miri com es miri, la monarquia és el càstig intel·lectual de l’unionista.
