Hi ha hagut en les últimes setmanes una pintoresca operació televisiva per presentar una tal Belén Esteban -els mèrits de la qual, desconec absolutament, en la meva ignorància- com un personatge de rellevància pública i més concretament com la princesa del pueblo. Un personatge que seria hipotèticament admirat i valorat per la gent per la seva capacitat de connectar directament amb la majoria silenciosa, per pensar com pensa la gent del carrer i per parlar clar, sense els eufemismes i el llenguatge recargolat i políticament correcte de polítics, periodistes i altres habitants de la plaça pública. Seria l’encarnació de l’home i la dona del carrer, directa i sincera, sense maquillatge. Autèntica, per fer servir una paraula particularment horrorosa.
Confesso que no vaig veure tots els amplis espais que es van dedicar a demostrar l’eficiència de Belén Esteban com a princesa del pueblo. Només en vaig veure fragments de passada, i em sap greu, perquè devia ser apassionant. Sí que vaig veure algunes de les promocions d’aquests programes. És a dir, els petits espais de publicitat interna de la pròpia cadena, on se’ns oferia un condensat del pensament polític i filosòfic de la protagonista, perquè veiéssim clar que representa millor que ningú el sentir del poble. En una d’aquestes promocions, Belén Esteban, deia alguna cosa sobre Catalunya. Em sap greu no ser plenament textual, perquè quan el pensament fila tan prim, un error en la cita pot fer perdre matisos. Però l’esperit del que deia era força clar: Digan lo que digan, Catalunya pertenece a España. Puc deixar-.me algun element de la frase, però els essencials eren aquests.
Quan ho vaig sentir, vaig pensar que els organitzadors de la pintoresca operació de la princesa del seu poble havien encertat plenament. Realment, Belén Esteban diu més clar que ningú el que pensa la gent, la seva gent, una majoria silenciosa del poble del que es proclama princesa. Els polítics i els periodistes, acostumats als eufemismes, dirien Catalunya és España, forma part d’Espanya. Belén Esteban, en nom del poble espanyol ho diu més clar: Catalunya pertany a Espanya, és una propietat, una possessió d’Espanya, com ho eren en el seu temps els territoris colonials. Estic convençuts que aquesta és l’actitud de bona part de la ciutadania: la relació de Catalunya amb Espanya no és de pertinença, sinó de propietat. Catalunya és una cosa que Espanya posseeix, a tots els efectes. És seva.
Però encara hi hamés interpretació precisa del sentir popular: digan lo que digan. És a dir, hi ha coses que són com són, en pensin el que en pensin els seus protagonistes. Democràcia? Decisió del poble? Votacions? De cap manera. Hi ha coses que són el que són, digan lo que digan. No depenen de la voluntat popular. No tenen res a veure amb la democràcia. Hi ha coses que no s’han de poder preguntar, perquè no poden dependre d’una cosa tan fràgil i volàtil com l’opinió dels ciutadans. Catalunya pertany a Espanya. Diguin el que diguin. Y punto. Ha parlat la princesa del seu poble, interpretant l’home del carrer, el ciutadà comú, la majoria silenciosa. Millor, més clar i amb precisió de com ho fan els polítics. Doncs potser sí.
