La Primera Guerra d’Independència

"El 2017 l’Estat espanyol va declarar una guerra econòmica contra Catalunya"

A la Viquipèdia del futur apareixerà així: Primera Guerra de la Independència Catalana. Va tenir lloc el 2017, la van perdre els independentistes i va ser la primera de les noves formes de guerra d’independència del segle XXI al món, molt diferent de les dels segles XVIII-XX. Després d’un llarg període de tensió, preparatius i hostilitat creixent, els catalans van intentar forçar una secessió a partir d’un referèndum que no van saber culminar i la monarquia espanyola va impulsar, els anys següents, un ampli programa de repressió i centralització.

 

La vam perdre, entre altres coses perquè no sabíem que era una guerra. Semblava una performance festiva, una revolució dels somriures, del vot, les urnes, una festa de la democràcia i totes aquelles coses tan estètiques i happyflowers... Però era una altra cosa.

 

Fa anys que la guerra, al primer món, ha evolucionat. Només es bombardeja i mata al segon, tercer i quart mons. Al primer, les coses es fan d’una altra manera. Donem gràcies als déus, sí, però no ens despistem: una guerra és una guerra. Entre altres coses, com deia von Clausewitz, perquè és la continuació de la política amb uns altres mitjans i acostuma a deixar víctimes i destrosses de tota mena.

 

Quins mitjans? Alguns ja els coneixem prou bé. Va ser una guerra postmoderna, amb paramilitars, jutges, presos i exiliats per escarmentar els sediciosos, amb batalles digitals, amb desinformació i guerra psicològica, aliances internacionals... i ara està més clar que mai que també va ser una guerra econòmica. Ho expliquen ben clar els experts del Col·legi d’Economistes de Catalunya quan relaten les brutals pressions a bancs i empreses per traslladar les seves seus, al mateix temps que l’Estat retirava dels bancs catalans una xifra espectacular, uns dotze o quinze mil milions d’euros, un terç de la fuga de dipòsits. Frase de Guindos a un directiu bancari al qual li tremolaven les cames: «Heu canviat la seu? Doncs no patiu». I els diners van tornar.

 

Xantatge? Política? No. Guerra econòmica. La mateixa que disputen els Estats Units i la Xina, per exemple. Una nova forma de guerra del segle XXI per als privilegiats del primer món.

 

Us apallissarem i us arruïnarem. Us fotrem a la presó i us vindrem a capturar allà on us amagueu, no tindreu refugi segur a tot el món. I al final, si insistiu, us enviarem els tancs i posarem uns quants morts i ferits damunt la taula. Queda clar? Aquest era i és el concepte, que estan acabant d’afinar al Tribunal Suprem.

 

 

Van fer amb l’Estat el que els va sortir dels dallonses, saltant-se totes les lleis, tots els controls. Com ho fan encara, sense manies. Està en joc la unitat d’Espanya, el valor suprem. I en la guerra s’apliquen les lògiques de guerra. Primera: s’hi val tot, dintre del context en el qual et mous, no és el mateix a Europa que a Uganda. Segona: les ordres es compleixen sense discutir-les. Tercera: només n’hi ha un que mana, el comandant en cap. Com deia la versió antiga dels Segadors, «Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra».

 

La pressió econòmica, la fuga d’empreses, la retirada arbitrària de dipòsits financers de l’Estat, el xantatge a les empreses... I clar, els presos, els exiliats, els embargats, el front exterior... Tot això són actes de guerra, que som perfectament capaços d’imaginar entre la Xina i els Estats Units, però a casa nostra no els acabem de catalogar correctament.

 

Ja podem fer-nos una idea de com serà la Segona Guerra de la Independència. Postmoderna, com la primera, però molt més violenta. No és agradable de dir, però algú pot pensar seriosament en un divorci amistós? En qualsevol cas, la millor manera de perdre una partida és no saber a quin joc estàs jugant, i aquest és molt seriós i dur. Ara sabem com es diu el joc. I sabem també que tard o d’hora, potser en la propera generació, això acabarà altra vegada en un nou xoc (no per força a trets, però no ho descartem en absolut). I el que perdi... «Vae victis», que deien els romans. Ai dels vençuts.

 

Perduda la primera, i quan som tot just al principi d’una llarga, confusa i estèril postguerra, tinguem clar que no n’hi haurà tres: o es guanya la segona o adéu, Catalunya.

 

Comentaris