Sempre he pensat que de les causes per decretar la presó preventiva es va treure justament l’única raó comprensible, l’alarma social, provocada ler assassins o violadors, una por col·lectiva que pot justificar empresonar a qui encara no ha estat jutjat. No m’agrada, doncs, la presó preventiva, i menys ara que les noves tecnologies permeten un control de les nostres vides que arriba a límits inconfessables.
He dit ja en alguna ocasió que crec que el que està succeint al voltant de la justícia i les causes vinculades a personalitats polítiques no és tan una judicialització de la política com una politització de la justícia, i probablement la institució de la presó preventiva n’és un bon exemple. La darrera reforma de la legislació processal penal va introduir un límit temporal màxim de sis mesos per a la instrucció de les causes, per tal d’ agilitzar els tràmits i evitar eventuals perjudicis dels drets fonamentals de les persones encausades i fins i tot de les víctimes. Tanmateix aquest límit queda excepcionat en el cas que s’hagi decretat el secret del sumari, perquè aleshores i durant el temps que duri el secret, aquest límit màxim no es comptabilitza. És el cas del que està succeint amb Eduardo Zaplana, empresonat des de fa set mesos i sotmés a un secret sumarial que l’impedeix fins i tot el coneixement dels fonaments de dret que justifiquen la mesura i la presó provisional mateixa.
La presó preventiva no comporta necessàriament decretar el secret del sumari. En el cas de Sandro Rosell, el secret del sumari va ser decretat sols durant el primer mes de la instrucció, però després es va aixecar. Tanmateix la instrucció ja ha superat els sis mesos establerts a la legislació com a màxim, doncs la pròpia llei preveu que es pugui justificar la seva extensió en casos extraordinaris, i a judici de la magistrada Lamela, el cas Rosell requereix molts mesos d’instrucció i mantenir-hi la presó preventiva, no sigui que, sense passport i amb tots el bens embargats, pensés i pogués fugar-se.
Zaplana ha estat transplantat de resultes d’una leucèmia, i la malaltia de rebuig al transplantament que ha contret aconsellaria, a judici de l’especialista que l’ha tractat, la seva sortida de la presó, perquè és elevat el risc que col·lapsi dins. Però no el deixaran sortir. Com tampoc era esperable que sortissin les persones vinculades al procès independentista (no totes…tampoc se sap per què) sobre les quals es va deixar caure el pes exemplaritzant de la presó preventiva. És massa la pressió que rep la justícia. I així, polititzada com està per causa de tots els que dia rere dia van parlant-ne i criticant-ne les seves actuacions, no pot deixar sortir els “colpistes”, i tampoc ho farà amb els del bàndol contrari. I així, ni Junqueras, ni Zaplana, ni Forcadell… Fins i tot el Tribnal de Comptes ha condemnat amb força inèdita la gestió de la popular Botella, perquè es vegi que no sols ho fa amb en Mas. La pregunta romadrà per sempre.. Com és que no hi ha hagut cap presó preventiva per als membres de la família Pujol? La diversitat de parers judicials és legítima, però com en el cas de la dona del Cèsar, sembla haver més d’ un jutge obsesionat en fer veure que encarna la veritable justícia front una mala praxi política. Si és així, no es tracta d’una (ben dolenta) politització de la justícia?
