La pregunteta

"Ens barallem per arribar a un acord que tanmateix després a Madrid afaiten sense cap mena de cerimònia"

A Madrid esperen amb candeletes el nostre guirigall. Ja ho han advertit: abans es dividiran els catalans que no els catalans marxaran d'Espanya. De la qualitat de la nostra classe política en depèn que no tinguin raó. Ara mateix la qüestió gira entorn de la paraula ‘independència' i de la seva inclusió o no en la pregunta que podria oferir-se a la ciutadania. Potser la consulta no es faci mai, però abans cal formular-la i no acabar barallats, fent un ridícul que seria la vergonya més gran de la història del catalanisme.

El president Mas ja ho ha advertit; cal generositat i no tornar a enfilar-se per un via crucis com ho va ser la negociació de l'últim Estatut. Ens barallem per arribar a un acord que tanmateix després a Madrid afaiten sense cap mena de cerimònia: aquesta és la lliçó fonamental que s'hauria d'extreure de tot aquest atrafegament. Si s'inclou la parauleta —independència— els d'Unió i els d'Iniciativa es despengen? Si no s'inclou, els d'ERC pretenen tirar la nina al riu, tot mirant cap a les urnes amb els ulls fent guspires.

ERC voldria quedar en el centre de totes les fotos, com el bastió de l'independentisme real, de cara a assaltar el Govern quan tot acabi de fer aigües. La seva victòria ridícula es pagaria amb la vergonya col·lectiva del catalanisme; acabaria important més l'independentisme retòric que no la vertadera substància del país.

Em sembla que ja ho hauríem de tenir coll avall: el consens sobre la pregunta no ho és realment —perquè no hi haurà consulta, em sembla—; es tracta simplement d'un primer pas cap a un acord electoral ampli de cara a les anomenades eleccions plebiscitàries. Per això s'ha de demanar calma; sense neguits ni escarafalls; a veure si el síndrome Ciudadanos —nervis i baves— no s'encomana als més enraonats. Fa ja un parell d'anys que donem voltes al mateix. Hi ha qui està cansat de tot plegat perquè té el cor o la butxaca unionista; hi ha qui està cansat perquè voldria ja tenir sobre la taula la Constitució Catalana i tots els impostos recaptats i gastats en escoles i trens.

Aquesta forma d'histèria, angoixa i neurosi que sovint és la política catalana s'hauria d'aprendre a mirar a si mateixa d'una forma més calmada i seductora; la fatiga ens pot fer pagar una factura molt alta, i el vell joc d'esquerres i dretes pot acabar sent tan contraproduent com sempre, ara que els de l'esquerra vertadera no voldran fer-se una foto amb Mas, artífex forçat de les retallades i tanmateix el líder més valent que ha donat la política catalana moderna en molt de temps.

Els radicals acabaran sent els cagadubtes; els més abrandats s'acovardiran per una simple qüestió de detalls comptables o pel color de les corbates el dia de la foto definitiva. ERC tem la CUP; la CUP ho voldria tot —la Gran Transformació—, però si se li dóna una transformació real i abastable es fa enrere; la troba poca cosa… És el marxisme de Grouxo Marx: no seré mai membre d'un club que sigui tan groller com per acceptar-me… (Perquè si ho accepten és que en el fons no és bo o no val res.)

Al final, Mas i Junqueras ho hauran d'arreglar en solitari, tot bevent un cafetó, encara que amb por als histèrics, que amb les pancartes i els xiulets exigeixen anar a votar demà mateix, a primera hora. El fantasma de la inoperància i de la precipitació ens assetja pertot; fet i fet és distret, apassionant pels analistes, però correm el perill de no acabar sent res més que material en brut pels humoristes del Polònia.

Vista la dinàmica recent, però, només pot esperar-se que Espanya ens uneixi. Noves ofensives es preparen des de les taules ministerials; amb l'excusa de les duplicitats administratives no només ens quedarem sense ‘estructures d'estat' sinó que les pura i tristament autonòmiques també perillen a curt termini. Dividits per sortir del forat com estat propi, aprofiten el nostre desori perquè no siguem ni una minsa autonomia insolvent.

 
 

Comentaris