La pregunta

"Catalunya és una qüestió d’estat i qui es mogui no pot sortir a la foto del poder"

Llegim a la portada d’avui de La Vanguardia que, en la recent reunió per negociar la investidura de Sánchez, el PSOE ha exigit a Podemos un compromís de lleialtat per escrit en relació a Catalunya. Les fonts socialistes citades pel diari afirmen que la situació que provocarà la sentència del TC (hem de concloure que ja saben quina serà?) requerirà un tancament de files al voltant de la “política d’Estat a Catalunya” (sic). Sánchez demana ara a Iglesias el mateix que en el seu dia Rajoy va obtenir de Sánchez. Catalunya és una qüestió d’estat i qui es mogui no pot sortir a la foto del poder.

L’exigència del compromís escrit arriba en paral·lel al document programàtic presentat pel PSOE que caracteritza de forma displicent el conflicte Catalunya-Espanya en relació a la sobirania com una “crisis de convivencia en Cataluña” i es refereix a un nou finançament autonòmic com a solució. Una descripció i una solució que ofenen la intel·ligència i que estan a anys llum d’allò que el mateix govern Sánchez va signar en la declaració de Pedralbes del passat 20 de desembre, un document on es reconeixia el conflicte, es formalitzava la bilateralitat entre governs, es parlava de “solucions polítiques” i s’evitava mencionar la Constitució espanyola com a marc d’aquestes solucions. Què ha passat dins del PSOE en els vuit mesos transcorreguts des de Pedralbes per provocar aquest gir radical cap a la bunkerització de les seves posicions? De moment, el periodisme no ha estat capaç de respondre aquesta pregunta més enllà de formular hipòtesis.

 

L’enroc del PSOE fa albirar temps encara més durs que els passats fins ara. La sentència tornarà a posar la pilota a la teulada de l’independentisme, del qual no se sap què està disposat a fer i fins on està disposat a arribar com a resposta. Les agendes polítiques dels principals actors sobiranistes continuen essent divergents, i això fa molt difícil una resposta político-institucional unitària, més enllà de la gesticulació. La pregunta és si la indignació i el dolor acumulats en la base social del moviment com a conseqüència de la repressió es pot transformar en una explosió d’ira descontrolada que desbordi les previsions dels partits i obri escenaris imprevistos. És a dir, la sentència com a guspira d’un gran incendi. O bé si, pel contrari, les condemnes de presó acabaran d’aixafar, disgregar i paralitzar, de pura por, el conjunt del moviment. Al cap i a la fi, aquest és sempre l’objectiu de la repressió. Aquí i a la Xina Popular.

 

Comentaris