A mesura que van passant els mesos i es va acostant la data del 9 de novembre creix el debat sobre la complicada fórmula escollida per fer la consulta. Recordem les preguntes: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” “En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?” És prou sabut que l’Assemblea Nacional Catalana volia una única pregunta –”Voleu que Catalunya sigui un Estat independent?”–, una pregunta inequívoca que la nit electoral no donés peu a disquisicions típicament mediterrànies i que tot el món –tot el món ens estarà observant– pogués entendre. Al capdavall, es tractava de saber quants catalans volen que el seu país sigui lliure i quants el volen captiu. Així de senzill. Els matisos de la captivitat són una altra cosa. Però no ha estat possible per cortesia de Josep Antoni Duran i Lleida i d’Iniciativa per Catalunya. La dependència emocional d’Espanya dóna aquests curiosos companys de llit.
Sembla obvi, per tant, que en cas que la consulta es faci, el resultat tindrà interpretacions diverses, ens consumirà un munt d’energia i propiciarà tota mena de discussions a les emissores de ràdio i televisió i a les xarxes socials. Aleshores pensarem que si haguéssim fet la pregunta que volien l’ANC i alguns partits ens podríem haver estalviat tot aquell sidral, però serà massa tard. Quan fou mort el combregaren, diu la dita. Fixem-nos que encara falta més de mig any i ja hi ha veus que plantegen de fer una segona volta. Sí, una segona consulta! Sembla el joc dels disbarats, és clar. Però som catalans i ens encanta aquest joc. Sortosament, també hi ha veus com les de Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, i Josep Maria Reniu, membre del Consell Assessor i cap d’estudis de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, que hi posen una mica de seny. Diu Arbós: “Ens trobem amb dues opcions que són indiscutiblement clares: la del NO i la del SÍ a la independència, que tothom entén. El problema és que hi ha una situació intermèdia [la primera pregunta] que ningú no sap què vol dir, per més que s’insisteixi que serà ‘Estat’ amb majúscula. Això no vol dir estrictament res.” Reniu, per la seva banda, com ja va fer el Consell Assessor, que recomanava una sola pregunta, s’expressa així: “És molt senzill: vostè té gana? Sí o no? Si no en té, no m’ha de dir si li agrada la carn o el peix”.
Tot i això, les veus oficials que parlen de la consulta intenten que el parany que suposa la fórmula triada no es noti gaire i utilitzen termes com ara “pregunta doble”, “pregunta inclusiva”, “pregunta encadenada” o “pregunta amb dos apartats”. Deuen pensar que la semàntica ofereix més disfresses que el vestuari de la Metro i no s’estan de res. El cert, però, és que la segona pregunta deixa sense sentit la primera, ja que la materialització del SÍ a la segona pregunta –ser un Estat independent– depèn només de la nostra voluntat, mentre que el SÍ a la primera –ser un Estat dependent– depèn de la voluntat d’Espanya. I això, justament això, la converteix en una pregunta estúpida i ensarronadora. Estúpida, perquè, com dic, és inconcreta, i ensarronadora, perquè no és d’obligat compliment per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Imaginem, si no, que guanya el SÍ a la primera pregunta. Creu algú que Espanya acceptarà mai la condició d’Estat (ni que sigui dependent) per a Catalunya? De debò hi ha algú capaç de creure que Espanya, que ni tan sols accepta que som una nació, acceptarà per art d’encanteri que som un Estat? I a sobre després d’una derrota independentista? Home, si us plau, siguem seriosos!
Espanya ja s’ha pronunciat a través del Partit Socialista i ha fet la seva oferta. Una oferta que es diu Tercera Via i que es fonamenta en la burla que suposen els acords de Granada. Per això la primera pregunta és un parany, perquè la seva buidor la converteix en una mentida. És confusa, perquè no pot ser concreta, i no pot ser concreta perquè no pot complir allò que ofereix. En altres paraules: perquè Espanya admetés que Catalunya fos un Estat, primer hauria de reconèixer que és una nació, i, si fes això, estaria reconeixent implícitament el seu dret a la independència. La primera pregunta, per tant, és d’impossible materialització i entabana el votant. És la pregunta de l’immobilisme, és la pregunta de Duran i Lleida, és la pregunta del sector de vol gal·linaci d’Iniciativa i era –ja no ho és– la pregunta que –santa innocència– havia d’incorporar un Partit Socialista que forma trident nacionalista espanyol al costat de PP i Ciudadanos. Encara som a temps d’eliminar-la. L’única pregunta que aposta per treure Catalunya de l’atzucac letal espanyol és la segona. La de la racionalitat, la de la concreció, la del rigor: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?” SÍ o NO? Clar i català.
