El que és més important del moment polític que estem vivint actualment és que, després d’una llarga història de conflictes entre Catalunya i Espanya, per fi hem superat els debats petits -els simptomàtics- i estem abordant el gran debat de fons: Catalunya és o no és una nació? Aquesta pregunta, amb les seves dues respostes possibles, representa l’essència de la distància que hi ha entre Catalunya i Espanya. La gran majoria de catalans i dels seus representants pensen que sí, i la gran majoria d’espanyols i dels seus representants pensen que no. Com que nosaltres estem convençuts que som una nació, pensem que som legítimament sobirans per decidir la nostra relació amb Espanya. Com que ells estan convençuts que no som una nació perquè l’única nació d’Espanya és Espanya, pensen que la sobirania la tenen el conjunt dels espanyols.
El PSC sempre ha considerat Catalunya com una nació. Fins i tot Montilla va anar a la manifestació del 2010 contra la sentència del TC sobre l’Estatut, que tenia el lema de “Som una nació, nosaltres decidim”. I no cal anar tan enrere. El programa de Pere Navarro inclou la lluita pel dret a decidir, i si tenim el dret de decidir vol dir que tenim el dret de ser sobirans, i si tenim el dret de ser sobirans vol dir que som una nació. La gran contradicció del PSC actual no és que l’altre dia votés que “no” al Parlament. Al cap i a la fi, el seu full de ruta cap a la consulta podria ser diferent al dels partits que van votar que “sí”. La gran contradicció del PSC actual és que, malgrat que el dret a decidir formi part del seu programa electoral, el full de ruta que està plantejant actualment hi renuncia del tot. Deixant de banda la dificultat extrema que implica el projecte de reforma constitucional que proposen PSC i PSOE -el PSOE ha de guanyar les eleccions, convèncer el PP, convèncer els catalans i convèncer els espanyols-, el problema substancial del projecte és que aquesta nova constitució no renunciaria a la sobirania única dels espanyols. “No estem ni estarem mai a favor de l’autodeterminació”, diu Rubalcaba. Del PP ja no cal ni parlar-ne… Per tant, Navarro està renunciant a un punt clau del seu programa. I el que és pitjor, està renunciant a una creença que el PSC, fins ara, mai no havia discutit: que Catalunya és una nació.
I els díscols què en pensen? De moment, en nom del pluralisme intern del partit, han trencat la disciplina de vot perquè el Parlament pugui sol•licitar a l’estat que ens deixi fer la consulta. Àngel Ros ha deixat el seu escó i Laia Bonet ha renunciat a presentar-se a les primàries de Barcelona. Molt bé. Però la pregunta cabdal és: estan en contra o estan a favor del projecte de reforma constitucional que proposen Rubalcaba i Navarro? O el que és el mateix: estan disposats a acceptar que Catalunya no és una nació? Perquè si no ho estan, la seva discrepància amb la direcció del partit és tan bèstia que va molt més enllà del pluralisme intern, i per tant, l’únic camí honorable que els quedar és estripar el carnet.
