La pregunta. Tot sempre comença amb una pregunta: sóc un filferro? Sóc un melindro? Sóc una oreneta de vol gallinaci? Sóc una maduixera sobrevolant Saturn? La pregunta és genètica. Perquè igual Dràcula volia ser bacallaner de mercat de secà i ara tot el dia està pescant eritròcits, leucòcits i plaquetes. Podia Dràcula canviar el seu destí? És una bona pregunta. Com es fa per clenxar un interrogant? Com s’aplana el dubte? Benvinguts al curs ultra-súper-mega ràpid de preguntes pre cuinades per alimentar-nos com Déu mama.
En aquest curs, apte per a tot tipus de bèstia de quatre, dues, o mitja pota partirem d’una premissa finançada pel meu nas: qualsevol consulta o eleccions plebiscitàries no les deixaran fer o seran anul·lades. Per tant jo proposo reformular la pregunta. Per mi la pregunta és: esteu preparats per perdre? Qui està preparat per perdre? Hem d’admetre que podem perdre. Hi ha molts números. Penso que és la qüestió clau.
La interrogació se la formula una persona moderada, circumspecta, frugal, com el periodista Agustí Calvet (Gaziel). L’històric director de La Vanguardia també parteix d’una premissa: “Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, els catalans no som espanyols. No ho podem ser, ni volent, El caràcter, la manera de pensar, de viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col·lectius: la nostra Weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella”. Aha, molt bé. Està bé d’entrada, però anem a la interrogació bàsica.
Gaziel escriu un “paper confidencial” per al president Lluís Companys poc abans de la “catàstrofe” de 1936. Prenguem algunes notes en un moment dubitatiu com ara:
- “Catalunya és petita i feble davant de l’Espanya castellanitzada. Per això és que hem de trigat segles a poder capgirar les coses i alçar-nos del nostre abatiment”.
- “Els dos factors essencials per a Catalunya són, doncs, aquests: enfortir-se com pugui i enfortir-se de pressa. Si Catalunya no es fa la forta, està perduda: quan s’enforteixi Castella –i ja ho va fent cada dia-, Catalunya serà trepitjada fatalment. Si Catalunya s’enforteix, però va massa poc a poc, farà tard: el règim actual, favorable al seu redreçament, s’enrunarà abans que ella estigui ben refeta –prou refeta per a inspirar temença a qui vulgui tocar-la”.
- “Arreu del món la unió fa la força. A Catalunya la unió sagrada és l’única força possible- Sols amb la unió de tots els catalans l’enfortiment de Catalunya serà prou robust i ràpid per a poder plantar cara a les contingències adverses que vindran fatalment. Ve tan justa la cosa que, fins i tot amb la unió sagrada dels catalans, en bloc, no és pas gens segur que Catalunya triomfi. Què passarà si es divideix? Ja ho està de dividida. Ens barallem com ximples i estem enemistats com perfectes imbècils… Si continuem així, n’hi haurà per poc temps. A l’Espanya castellana i castellanitzada tot treballa contra nostre. I, si nosaltres també ens posem a treballar en contra de Catalunya, el joc serà qüestió de poques taules”.
I, finalment:
“Resum: Si jo governés a Catalunya, a hores, d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és L’ÚNICA”.
Companys, com tants d’altres, no li van fer cas. Gaziel tenia raó. Gaziel té raó. Prenguem l’única nota possible. Perquè l’única pregunta possible és si volem perdre. Guanyar podem guanyar, però perdre, adefalisto!, que podem perdre!!! I si perdem arrasarà generacions. La meva generació ja està mig liquidada. I la que mana ara serà zombi total. Crec que molts no tenen ni punyetera idea del que ens estem jugant. Perquè si perdem, sigui de la manera que sigui, perdrem com una mala herba que no morirà, vaja que no es solucionarà res. Al temps.
Però… si guanyem, guanyarem amb un desgast perllongat. Tot serà un arrasament incommensurable. Per tant l’única pregunta que ens podem fer és si volem perdre. Perquè perdre, perdrem, fins i tot guanyant. Per tant si voleu perdre apunteu-vos a l’única causa possible: guanyar tots junts.
