La pregunta de l'amor

"La veritat és odiosa"

Ara, amb la pregunta damunt de la taula, ens temptejaran amb reformes constitucionals? Durant uns dies no s'ha parlat de res més; de cop, tothom a les Espanyes s'ha tornat reformista.

De sobte, tothom és enraonat, després de veure que a l'altra banda de la taula fins i tot els més pacients han perdut la paciència i ja estan fent les maletes, encara que no se sàpiguen posar d'acord de si se'n van amb tren, avió o bicicleta homeopàtica.

Un gran encert, la pregunta doble? Doncs sí… Però, dubtes… Independència sí o no; la pregunta desitjada, encara que formulada amb una subtilesa afegida que pot marejar. Els federalistes poden votar el Sí però No. Els independentistes són els del Sí, Sí. Els unionistes tenen un No que tanca les portes d'inici. Qui en dóna més? Tots contents… menys els de sempre que s'enfilen per les parets. Els federalistes segueixen vius, però, i es mantenen en la lluita sense ni voler-ho gràcies a iniciativa, que ahir s'apiadava del PSC d'una manera més aviat incomprensible.

Per això la formulació final és feliç, encara que tràgica: el poderós ha hagut de cedir davant dels puritans de l'esquerra i de la dreta, que volien una pregunta que permetés descavalcar-se a mig camí en funció del que prometí l'estació d'enllaç en termes de ‘socialisme' o de suborn corporatiu o polític des d'Espanya.

Però és possible que, amb tres vies, arribar al 50% purament independentista —el Sí i sí— es posi —un pèl— més difícil: No és així? El vot del Sí es divideix en un peatge federalista o confederal, com temptegen des d'Iniciativa o d'Unió, que han forçat la pregunta bicèfala i encara no ens diuen què votaran. Potser és veritat: la puta i la Ramoneta feta pregunta? Encara que la Ramoneta s'ha prostituït per necessitats del guió. Però deixem-ho estar.

Perquè la majoria pot voler un estat independent, però no arribar al 50%… Què fem amb unes xifres així, doncs? Sí-Sí 45%, Sí-No 20% i No 35%. Xifres perfectament versemblants.

La majoria independentista s'hauria de resignar davant d'una tercera via, llavors? Qui guanya amb aquests números? Quin escenari es pintaria? Es tracta d'una empenta reforçada cap a l'estat propi —però no independent? Els independentistes podrien sentir-se usats per enfortir una idea en la qual no creuen, encara que es pot raonar que qui vol molt —independència total— també vol poc —una mica més d'independència—.

A l'altra banda de la taula començaran a estovar-se, no en dubtem, oferiran somriure murris, rebaixaran la tensió alhora que per sota de la taula les amenaces no faran més que créixer en acidesa —suspensió de l'autonomia, Tribunal Constitucional, Codi Penal, algun esclat de violència ‘incontrolada', etc.—. Han posat preu al cap del President Mas.

I alhora il·legalització de la consulta, ja anunciada en múltiples declaracions d'ahir mateix: ministres populars, socialistes de primer ordre, el president Rajoy, etc. I potser tot això ja ho saben des de la Generalitat: per això la pregunta és només una escenificació necessària.

Que els altres la prohibeixin i forcin els sobiranistes a deixar-se de subtileses i preguntetes desplegables… ¿Però com actuar davant de la prohibició? ¿Muntarem un circ nostrat sense efectes jurídics, de cara a una galeria internacional que volem imaginar més simpàtica que no ho és en realitat?

Rajoy ja ha dit que no ens deixarà anar a les urnes; però entre setmana sembla que ha dit que el progrés de la Humanitat passa per una mena d'Estat Global Federat, el vell somni positivista que té una contrapartida terrible: la desaparició de la pluralitat, de la diversitat, de les diferències.

Els grans desastres del segle XIX i XX no els ha fet el nacionalisme, contràriament al que diu Vargas Llosa, sinó aquest fals cosmopolitisme de ‘vaig a salvar-los del seu retard', que ha estat l'excusa perfecta per esborrar diferències entre pobles. I això endevino també ara rere tantes declaracions que amenacen la consulta. Anem tots contra la pluralitat.

Si l'espanyolisme aboleix l'autogovern català no ho farà en nom del seu nacionalisme, sinó en nom del cosmopolitisme vacu del ‘respecte a la legalitat'. El mateix discurset que ara treuen de l'armari per a prohibir que els pobres catalans vagin a votar un matí de novembre.

Tot el discurs de Ciudadanos, UPyD, PP i ara massa sovint el del PSC està recorregut per aquesta farsa. D'aquí la seva mirada presumptuosa i el cinisme amb què parlen de tot allò que soni català: aboliran les nostres urnes i precipitaran el seu ridícul.

Espanya contra Catalunya?, el simposi. Això mai! Escàndol! Però ho sabem tots: Espanya s'ha volgut formar com a nació pura durant 300 anys, i no se n'ha sortit sobretot per falta de diners amb què comprar-nos i adaptar-nos a la seva visió —territorial, cultural, lingüística, econòmica…—. Contràriament a França, Espanya no ha sabut construir un centre totpoderós i encegador, que fes que sentir-nos catalans i continuar amb la nostra llengua ens fes vergonya, a més de fer-nos més pobres. Delicte d'odi, afirmar o reflexionar sobre això, amb els papers a les mans? Senyores i senyors: la veritat és odiosa. Oportunitat del simposi en l'actual tessitura? La veritat no obeeix ningú.

Espanya no s'ha pogut pagar una cultura nacional que ens captés i seduís —encara que fos a la força, com durant les dictadures—, més enllà dels senyors del pont aeri, els quals mai no han acabat de pagar-se el pis a Madrid. Ara aquests ens voldran convèncer que la Constitució s'ha de reformar, que la consulta pot tenir o no sentit.

Segons Zapatero, una altra llumenera, és tot el tema català és ‘antinatura', però allò que és natural és la llei de la jungla, allò natural és el silenci inarticulat… Senyor President, mai la democràcia no és natural. No hi ha res més artificiós —més moral— que la igualtat entre persones i pobles; allò natural és la llei del peix (o país) gran menjant-se el petitet, peixets sobiranistes.

Els homes de món de PSOE i PP ho acabaran tenint ben clar: cal reformar per a continuar sent els amos del galliner espanyol, abans que els números d'ambdós no arribin ni al 50%. I aquí a dues opcions: la reforma constitucional promesa per Catalunya —ja faran tard, oi?—, o la reforma de la llei electoral, que faci del nostre vot una fotesa a les cambres de Madrid. I què triaran, sempre després d'anul·lar el nostre vot referendari i d'obrir les mans a dures penes per a deixar caure alguna almoina?

Hi ha moltes peces sobre el tauler; cal no fer el ridícul ni concentrar-se només en una estratègia —la consulta és només un primer pas d'un enorme dominó impossible, que fa de mal preveure cap a on es decantarà—. Si el país ha de ser independent ho serà, per molt que la pregunta posi traves o doni alguna copa de cava de més a terceres vies que tanmateix no volen anar a votar ni subvencionades.

Tot plegat no és qüestió de perdre trens ni de segones o terceres oportunitats ni de loteries polítiques o electorals d'un matí de diumenge. Els processos polítics són llargs i delicats. Sovint sembla que cal aprendre a gestionar enraonadament les pròpies conviccions i saber governar amb delicadesa els entusiasmes.

 
 

Comentaris