En realitat les legislatures no duren quatre anys sinó poc més de tres, perquè no hi ha cap època políticament més patètica i insolvent que la dels mesos previs a unes eleccions. Semblen els últims tres minuts d’un partit de futbol que està per decidir, sense mig del camp, amb contraatacs a la desesperada, joc brut i teatre. Poca categoria, vaja, que és el que estan demostrant tenir el govern i l’oposició amb la pantomima del pacte que diuen que volen fer per superar la crisi. És obvi que no volen fer cap pacte sinó més aviat el contrari. Cada cop que els partits catalans parlen de fer un front comú vol dir que tenen ganes d’estomacar-se. No deixa de ser curiós que aprofitin la seva suposada voluntat d’entesa com a excusa per marcar distàncies, com si s’oferissin la mà després d’haver-se-la escopit. I si les eleccions són a prop, més ganes tenen encara de marcar paquet i menys de posar-se d’acord. No és que jo cregui que sigui imprescindible que s’hi posin, però em molesta que ens prenguin el pèl. Que no hi haurà front comú és obvi no només perquè no hi ha voluntat de fer-lo sinó perquè no és possible des del moment en què el PSC no està disposat a contradir els seus col·legues de Madrid. Montilla acusa CiU de jugar a doble banda parlant d’un pacte aquí i alhora d’un acord a Madrid, i potser té raó, però que aquesta acusació la faci algú que més que el president de Catalunya sembla el delegat de l’estat, fa lleig.
Tot i les limitacions que vénen donades per les ordres del govern espanyol, Catalunya té un petit espai de maniobra per intentar arreglar algunes coses. Hi ha terreny de joc, poc però n’hi ha, i en comptes d’aprofitar-lo el converteixen en un camp de batalla. Suposo que és molt més fàcil destruir que construir. Ara és l’època de la mala bava còsmica, d’aviar tots els rottweilers, de peus que busquen els turmells, d’arrasar l’hemeroteca per trobar-hi possibles retrets. I espera’t, que encara queda el pitjor, i tot pels vots, quan de fet aquest comportament és el que provoca l’abstenció que després els polítics no saben d’on ve i que fa que es mirin els uns als altres amb cara de tontos. L’espectacle és ridícul, i potser tindria una certa gràcia veure’ls fer el pallasso si el país no ens estigués caient a trossos. Eleccions al juny, si us plau. I que algú es posi a governar d’una vegada. I si no són els socialistes millor, si no és gaire demanar.
