Escoltar el president Sánchez dient que els independentistes “tenen terror a segure a dialogar” fa basarda. És una mentida patent, descarada, evident a ulls de tot el món. És ell qui va trencar el diàleg incipient sobre l’autodeterminació. És ell quie té terror al diàleg. I més que terror, odi a la idea mateixa del diàleg.
El seu ministre d’Afers Catalans, Borrell, aquest odiador professional, va perseguint independentistes a l’exterior, prohibint els seus actes, boicotejant-los i mirant de silenciar-los. El mateix Borrell, que, seguint l’exemple de Dastis, mentia per la barba negant a un presentador de televisió la violència de l’1-O que el mateix presentador havia vist per sí mateix.
Davant la impossibilitat de resoldre el conflicte Espanya/Catalunya ‘manu militari’, com acostuma a fer, el nacionalisme espanyol ha decidit passar a la guerra a tots els altres fronts. Guerra política, judicial, mediàtica. I cal recordar la famosa dita que la primera víctima d’una guerra sempre és la veritat.
La declaració de Sánchez no és mentida en un sentit estricte. Perquè ho fos caldria saber quina és la veritat i el problema és que, en les relacions Espanya/Catalunya, la veritat no es pot dir, ni tan sols es pot pensar. Simplement és una postveritat, allà on la veritat no importa o s’amaga.
La postveritat permet a Sánchez continuar dient que l’independentisme no és majoritari a la societat catalana alhora que es nega en rodó a autoritzar un referèndum d’autodeterminació, l’únic procediment per esvaïr els dubtes i l’únic que podria donar versemblança a les seves paraules. La veritat no importa, no s’esmenta, no es declara: la de que ni aquest govern nic ap altre govern espanyol acceptarà de grat un referèndum d’autodeterminació a Catalunya perquè el perdria, una cosa que no es pot confessar.
El reialme de la postveritat té una dimensió europea. El president del Parlament, Tajani, home de Berlusconi, va prohibir la conferència dels dos presidents catalans en seu parlamentària adduïnt risc per a la seguretat dels assistents. Gairebé al mateix acte va autoritzar-ne una altra amb assistència de ponents de Vox, un partit racista, xenòfob i un perill real per a la seguretat de tots.
Postveritat també és que el ministre de Justícia, Marlaska, a qui més sentències han caigut en matèria de tortures, nega l’escorta policial al president Torra, alhora que Tajani considera que la seva presència pot generar violència. Qui menteix? Evidentment, tots dos, perquè la veritat no importa i atenir-s’hi és perdre el temps.
Tota la farsa judicial que hi ha en marxa avui contra els independentistes catalans és una mostra de postveritat. L’autodeterminació és un principi filosòfic inherent a la condició humana considerada individualment o col·lectiva. Un principi que forma la base de la civilització occidental. Que avui s’estigui discutint en un tribunal si, a més, és un dret o un delicte és una mostra que hi ha Estats abocats a la tirania i la falta de respecte a les persones, com el cas d’Espanya. un lloc, a més, on el tribunal jutjador ni tan sols intenta desxifrar la veritat perquè és jutge i part, perquè tots els seus membres estan convençuts que només hi ha una autodeterminació: la seva; la dels altres és delicte. La veritat de que, si hi ha autodeterminació per a una nació, n’hi ha d’haver per a les altres, s’oculta, es nega, no interessa. El Tribunal Constitucional va manllevar a Catalunya la seva condició nacional, com si tingués el més mínim dret a fer-ho. En complicitat amb aquest disbarat, ara el Tribunal Suprem, basant-se en aquella negació, comet el disbarat següent: considerar un delicte, sense més explicacions, el què per als seus integrants i els qui pensen com ells és un dret.
I, perquè quedi clar el domini de la postveritat i el reialme de la injustícia i l’arbitrarietat, entre els acusadors d’aquesta mascarada hi ha un partit, Vox, antidemòcrata, franquista, racista, xenòfob i virulentament contrari al dret a l’autodeterminació de qui no sigui ells. En el fons, coincidents amb el tribunal mateix.
Una prova que en aquesta farsa judicial la posveritat irònica consisteix a una inversió perversa dels papers. Són les jutjades els qui haurien de ser els jutges i les acusacions els qui haurien de ser jutjats.
I ho seran. Però fora d’Espanya.
