Nova agressió de la justícia espanyola contra Catalunya. Aquest divendres hem tingut l’última prova que no hi ha res a fer. L’Audiència Nacional ha decidit -després d’enviar a presó vuit consellers d’un Govern legítim- que és millor mantenir empresonats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Quant pitjor pels catalans, millor pel govern espanyol. Quanta més humiliació i dolor als catalans, millor per l’Estat. Aquesta és la màxima que sembla haver-se fixat l’executiu de Rajoy respecte a Catalunya. I ja n’hi ha prou. Prou d’anar amb el lliri a la mà. Prou de manifestacions multitudinàries amb un somriure a la cara -“S’ha acabat la revolució dels somriures”, va dir, encertadament, el líder dels demòcrates, Antoni Castellà, després de l’empresonament del Govern-. Però sobretot prou de creure i acceptar la justícia espanyola.
Prou d’entrar al joc. Els advocats han de fer sempre la seva feina, però prou d’acceptar uns tribunals i una justícia que no és justa ni té cap garantia. Aquestes regles del joc no poden seguir sent acceptades pel catalanisme polític. Per aquest cantó, només hi ha represàlia i repressió.
Així les coses, potser val la pena començar a plantejar-se, de forma seriosa, una estratègia més contundent. Resistència civil, vaga general, bloqueig d’infraestructures… Tot plegat, incardinat en el procés electoral i, si s’escau, en el Govern posterior. Políticament, Catalunya no pot quedar engolida per la postjustícia espanyola. Superar-la és tenir l’oportunitat de guanyar.
